dimecres, 21 de març de 2018

Escriure per viure, viure per escriure





Hi ha un  moment en el temps, en el que deixes d’escriure simplement poemes per a decidir  escriure llibres. D’aquell moment ençà no m’ha perseguit res més que l’obsessió d’escriure obres completes. De fet he intentat, sense cap mena d’èxit, fer reculls de poemes esparsos amb el temps en el que estaven escrits com únic fil embastador. Aquests intents finalment m’han fet desistir perquè la meva concepció d’escriure un llibre, ni que sigui de poemes, és que ha de tenir un fil conductor. A De blanc setí, la meva primera obra, aquest fil embastador perfilava els poemes de forma més intimista explorant la sensibilitat, la capacitat de percebre allò que ens afecta i acceptar-ho sense més lluita, fins i tot submisa si voleu, al dolor que suposen algunes relacions amoroses. Ara, l’afronta és més ambiciosa, La pols del segle pren des de l’inici el coneixement, però no pas el coneixement instintiu dels sentiments i les relacions amoroses, sinó el racional i analític que deriva de la crisi econòmica, de les causes i les conseqüències que ens fan patir aquesta crisi absolutament induïda pel capitalisme.
Per començar a concebre l’estructura del llibre vaig imaginar que uns guies capitalistes conduïen a la classe treballadora, a un pont de corda on a l’altre extrem hi havia un Edèn ple de meravelles, de paradisos d’aigües cristal·lines, de xalets de dues plantes, de cotxes monovolums, i que, al pas d’aquest grup pel pont, seguen la corda i cauen a l’abisme. La pols del segle podria dir-se ben bé La trampa perquè aquests guies s’han assegurat de cobrar per totes les necessitats bàsiques de la condició humana i fins i tot han fet necessàries algunes coses que no ho eren tant.
La pols del segle esdevé l’intent imbatible de mirar als ulls a la misèria que aquesta societat hipòcrita intenta balbament amagar, que pretén recordar-nos que hem perdut valors cabdals per la convivència: la solidaritat substituïda per la compassió, la desconfiança, el canvi d’estatus de la indigència i la paradoxa que representa amb la bohèmia.
La pols del segle ens mostra que l’evolució ens ha fet més tecnològics però no pas més humans. Ben al contrari, i és per això que he fet servir un concepte de ‘societat’ molt més ampli que la meva demarcació geogràfica, i he fet servir paraules per palesar que vivim en un estat feudal en el que la terra per l’auto-abastiment ha estat substituïda per una despossessió absoluta. Així faig servir paraules com ‘delme’ i no ‘impost o taxa’, o ‘càntir’ per dir ‘garrafons’. Tot és ben actual i en canvi sembla que la terra de La pols... sigui ja una terra molt vella. La situació de la dona també es present al llibre mentre uns es debaten per treure projectes de llei contra l’avortament, la societat deixa ben soles a aquelles que malauradament la pateixen de forma natural.
Així doncs, la funció del poeta no és en cap cas la conclusió, ni la solució però si la invitació a la reflexió i si amb això aconsegueixo que no es culpabilitzi al pobre de la seva misèria estaré molt agraïda perquè aquesta era la meva més íntima pretensió.
Us convido doncs, a mirar el vostre entorn i a denunciar les injustícies que últimament ens deixen afònics.
Durant molt de temps he necessitat escriure per viure, i ja fa temps que vaig renunciar a viure per escriure.

El dia 25 de març, a les 17.00 a l'espai Font Major de la Vila del llibre de Montblanc, el presentem: en Carles Figueras, Edicions Tremendes i aquesta humil servidora del vers. 

Veniu! 

Sandra D. Roig



diumenge, 25 de febrer de 2018


EL MEU PROCÉS CREATIU POÈTIC
Avui pensava, en una conversa que vaig tenir ja fa algun temps amb la meva àvia, em va dir que a la ràdio havia estat escoltant que deien que els poetes eren visionaris, que la poesia també podia ser ben bé una profecia, aquestes eren les seves paraules, i potser sí, si hi parem atenció ens adonarem que la poesia és a Temporal i quàntica, i que aquestes dues característiques poden atorgar-li aquest poder visionari en el temps.
Sinó no s’entendria perquè el poema de William Blake en el “Pròleg del Rei Eduard IV” em va semblar tan actual la primera vegada que el vaig sentir, i prenia cada cop més rellevància en els últims temps. Així és que aquest poema és indiscutiblement  el tret de sortida de la inspiració de “La Pols del Segle”, que és el poemari que en breu veurà la llum de la mà d’Edicions Tremendes.
Si escolteu aquest poema o el llegiu traduït per mi al català, veureu que podria ben bé parlar de la Guerra de Síria, de la crisi dels refugiats al mediterrani, o del moment que vivim de tensió les nacions amb la tercera guerra Mundial, i de retruc arribareu a la Misèria que explico al Poemari.
Així  és que aquesta nit tinc doble emoció, presentar-vos aquesta primícia acompanyada de l’alegria de publicar un poemari que m’ha portat tres anys en el temps, i per la millor editorial a la que podria haver aspirat, acompanyada d’autores i autors “tremendus” als que admiro profundament.
Gaudiu del poema, i de la Lorenna Mackennit.






O for a voice like thunder                                           
Prologue to "King Edward the Fourth"
William Blake (1783)   
O per  la  veu del Tro!
Oh, Qui tingues la  veu del tro i una llengua per tenallar la gola de la guerra.
Quan els sentits son agitats, i les ànimes son induïdes a la bogeria,
Qui ho pot suportar?,
quan les ànimes dels oprimits lluiten contra l’agitat aire resclosit
Qui ho pot suportar
Quan el remolí de la Fúria procedeix del tron de Déu
I arrufa les celles del seu rostre irat
I llença les nacions unes contra les altres juntes
Qui ho pot suportar
Quan el destí estavella les seves immenses ales sobre la batalla
I navega amb gaubança sobre aquesta marea de mort
Qui ho pot suportar
Quan les ànimes son arrossegades fins al foc etern
I els dimonis de l’infern es deleixen sobre la matança
Qui ho pot suportar
¿Qui,  qui és el culpable?
¿Qui pot  respondre davant  del Tron de Déu?
¡Els reis i els nobles de la terra ho han fet!
Això no és el cel, els ministres ho han fet!