twin flames, jo vaig passant...
No sé que ho fa, que miri a les persones i vegi el seu interior, com si una veu dins meu me digues:- esta trist- o és feliç, o ha perdut algú. Ja des de ben petita anava agafada de la ma de la meva mare em creuava amb conegudes i li deia a la meva mare coses que sentia, però ma mare gens creient, però gens em deia no es diu això!, i després aquella racionalitat imposada de menuda va fer que perdés o que almenys deixés de dir secrets a l’orella de la meva mare. Ja fa vint anys que a la vida em van llençant mestres com en una cadena de producció, me’ls imagino tal qual en una cinta transportadora, etiquetat i per la Sandra, però com que estàs ofuscada en la vida terrenal se’t passen per alt algunes coses com ara que tots son els mateixos prototips de persones, que val la pena dir que segurament els vaig desitjar jo en algun moment, però com que fas una espècie de pràctiques no acabes de definir el desig perfecte, i després de crear el teu desig perfecte te’n adones que no havies ca
