Hi ha un moment en el temps, en el que deixes
d’escriure simplement poemes per a decidir
escriure llibres. D’aquell moment ençà no m’ha perseguit res més que
l’obsessió d’escriure obres completes. De fet he intentat, sense cap mena
d’èxit, fer reculls de poemes esparsos amb el temps en el que estaven escrits
com únic fil embastador. Aquests intents finalment m’han fet desistir perquè la
meva concepció d’escriure un llibre, ni que sigui de poemes, és que ha de tenir
un fil conductor. A De blanc setí, la
meva primera obra, aquest fil embastador perfilava els poemes de forma més
intimista explorant la sensibilitat, la capacitat de percebre allò que ens
afecta i acceptar-ho sense més lluita, fins i tot submisa si voleu, al dolor
que suposen algunes relacions amoroses. Ara, l’afronta és més ambiciosa, La pols del segle pren des de l’inici el
coneixement, però no pas el coneixement instintiu dels sentiments i les
relacions amoroses, sinó el racional i analític que deriva de la crisi
econòmica, de les causes i les conseqüències que ens fan patir aquesta crisi absolutament
induïda pel capitalisme.
Per començar a concebre l’estructura
del llibre vaig imaginar que uns guies capitalistes conduïen a la classe
treballadora, a un pont de corda on a l’altre extrem hi havia un Edèn ple de
meravelles, de paradisos d’aigües cristal·lines, de xalets de dues plantes, de
cotxes monovolums, i que, al pas d’aquest grup pel pont, seguen la corda i
cauen a l’abisme. La pols del segle
podria dir-se ben bé La trampa perquè
aquests guies s’han assegurat de cobrar per totes les necessitats bàsiques de
la condició humana i fins i tot han fet necessàries algunes coses que no ho
eren tant.
La pols
del segle esdevé l’intent imbatible de mirar als ulls a la misèria
que aquesta societat hipòcrita intenta balbament amagar, que pretén
recordar-nos que hem perdut valors cabdals per la convivència: la solidaritat
substituïda per la compassió, la desconfiança, el canvi d’estatus de la
indigència i la paradoxa que representa amb la bohèmia.
La pols
del segle ens mostra que l’evolució ens ha fet més tecnològics
però no pas més humans. Ben al contrari, i és per això que he fet servir un
concepte de ‘societat’ molt més ampli que la meva demarcació geogràfica, i he
fet servir paraules per palesar que vivim en un estat feudal en el que la terra
per l’auto-abastiment ha estat substituïda per una despossessió absoluta. Així faig
servir paraules com ‘delme’ i no ‘impost o taxa’, o ‘càntir’ per dir
‘garrafons’. Tot és ben actual i en canvi sembla que la terra de La pols... sigui ja una terra molt
vella. La situació de la dona també es present al llibre mentre uns es debaten
per treure projectes de llei contra l’avortament, la societat deixa ben soles a
aquelles que malauradament la pateixen de forma natural.
Així doncs, la funció del poeta no és
en cap cas la conclusió, ni la solució però si la invitació a la reflexió i si
amb això aconsegueixo que no es culpabilitzi al pobre de la seva misèria estaré
molt agraïda perquè aquesta era la meva més íntima pretensió.
Us convido doncs, a mirar el vostre
entorn i a denunciar les injustícies que últimament ens deixen afònics.
Durant molt de temps he necessitat
escriure per viure, i ja fa temps que vaig renunciar a viure per escriure.
El dia 25 de març, a les 17.00 a l'espai Font Major de la Vila del llibre de Montblanc, el presentem: en Carles Figueras, Edicions Tremendes i aquesta humil servidora del vers.
Veniu!
Sandra D. Roig
