MOTJOC

Motjoc no és només un local, és un lloc on el temps sembla aturar-se. Les seves parets, cobertes d'un desgast amable, guarden secrets i ecos de converses passades. Bocins de poemes omplen l'espai en lletres caligràfiques argentades. Les taules grans, sempre plenes d’aigua cristal·lina, reflecteixen la llum tènue de les espelmes tot surant, creen ombres en el cami que l'aire traça en l'aigua. La clientela del Motjoc, és una clientela selecta, reflexiva que sovint busca un espai acollidor i tranquil per entablir converses amb amics, o amb desconeguts i desconegudes. La música de fons convida a imaginar. 

Te un petit entarimat amb un microfon y a la tauleta una capsa daurada que conte missatges per aquells agosarats que volguin llegir la frase triada a l'atzar i reflexionar sobre un estat d'anim, o un passatge autobiogràfic. les ánimes solitàries, escriuen arrán de la història que es desenvolupa a l'escenari. A la petita capsa daurada que reposa al costat de l’entarimat, hi ha frases amagades, petites llavors d’emoció i veritat. Algunes inciten a l’acció, altres desafien els pensaments més profunds. Aquell que s’atreveix a treure’n una es veu enfrontat a una veritat personal, que potser fa temps que no s'atrevia a afrontar.

És un lloc on les paraules flueixen, però també és un refugi de silenci. Per a alguns, el micròfon és una oportunitat per alliberar-se, per compartir la seva història amb el món. Però, per a altres, la veritable llibertat rau en el silenci, en la possibilitat de restar absorts en els seus pensaments mentre el vent de les paraules d’altres els acarona.