A PROPOSIT DE L`1111 EL Presagi "l'entrevista"

 

En una petita sala amb llums tènues, on el xiuxiueig dels llibres sembla més antic que el rellotge, ens trobem amb Llucian Arderiu, un crític literari que molts defineixen com un “viatger de paraules”. La seva veu, pausada i profunda, acompanya els silencis com si fossin part essencial del diàleg. Davant seu, la poeta Sandra D. Roig obre el seu univers a través del poemari 11.11 El Presagi, una obra bilingüe que transita entre la ferida i la redempció, entre la foscor i la llum, mitjançant el català i l’italià. L’entrevista no serà un qüestionari convencional. Arderiu no pregunta: evoca. I la poeta respon no només amb paraules, sinó amb l’alè mateix de la seva experiència

# 🎤 Entrevista – *11.11 El Presagi*

**Crític:** Sr. Llucià Arderiu

**Autora:** Sandra D. Roig

**1.** *El seu poemari és bilingüe català-italià. Digui’m, és per amor a la música de les llengües, o per por que amb una sola veu no n’hi hagués prou per explicar el dolor?*

— Escric en dues llengües perquè el dolor i l’amor no coneixen fronteres. El català és el bressol de la meva intimitat, i l’italià, la passió que m’obre camins. Però, en veritat, havia de ser així. Una nit, a les tres del matí, vaig rebre un WhatsApp del meu amic Quim. Era en italià i deia: *“Proteggerò il tuo cuore o sentirai una gravità permanente.”*

L’endemà, gairebé com un presagi, em vaig trobar amb un tuit del perfil **Poetria**, on hi havia un fragment d’**Attilio Bertolucci** que em va sacsejar. Aquella coincidència em va revelar que *11.11 El Presagi* havia de parlar en català i en italià.

**2.** *Parla d’amor i ferides profundes… No li fa angúnia que la poesia s’hagi convertit en una mena de confessionari modern? O és que vostè creu que encara hi ha redempció en la paraula?*

— La paraula no és un confessionari; és un mirall. Escric perquè necessito veure’m i reconèixer-me. I si algú s’hi reflecteix i hi troba consol, ja hi ha redempció.

**3.** *El dolor com a camí de creixement… francament, no és un tòpic? O és que a vostè li agrada posar sal a la ferida perquè el lector en llepi el gust?*

— No escric per sadisme. Escric perquè el dolor és real i ha marcat el meu camí. Si sembla tòpic, potser és perquè tots, tard o d’hora, hem après a créixer a través d’ell.

**4.** *Ha dit que “res és casual”. Perdoni, però jo crec que els lectors arriben per casualitat i fugen per destí. Com pensa atrapar-los, doncs, en aquest joc de presagis?*

— No vull atrapar ningú. Només obro la porta del meu univers. Qui vulgui entrar, hi entrarà. Qui vulgui fugir, que fugi. El presagi és lliure, com ho és el lector.

**5.** *L’amor mal entès, diu… i jo em pregunto: hi ha cap amor ben entès, senyora Roig? O tot amor és, per definició, una traducció impossible?*

— Potser sí, tot amor és una traducció. Però hi ha traduccions que s’acosten a l’essència, i altres que la desfiguren. Jo he viscut l’amor que desfigura, i d’això n’he escrit.

**6.** *M’atreveixo a dir que el seu llibre és un mirall. Però ja sap què passa amb els miralls: deformen, fragmenten, retornen imatges que no sempre volem veure. Quina deformitat ha volgut mostrar-nos amb els seus versos?*

— La deformitat de creure que l’amor és salvació quan pot ser presó. La deformitat d’acceptar el dolor com a normalitat. Escriure-ho ha estat posar llum en aquest reflex.

**7.** *Si el dolor és mestre, el lector què és? Alumne, còmplice… o víctima col·lateral del seu cataclisme poètic?*

— Cap de les tres. El lector és testimoni. Pot aprendre, sentir-se interpel·lat, o simplement observar. Jo només li ofereixo un camí, no l’obligo a recórrer-lo.

**8.** *Els números no menteixen: 11.11. Però els poetes, sí. Digui’m, aquest presagi és revelació o pura superstició encoberta amb metàfores?*

— El 11.11 és símbol, no superstició. És la coincidència que em recorda que hi ha fils invisibles que uneixen els instants i les ànimes. És revelació íntima, no dogma.

**9.** *Les seves paraules sonen com un conjur. Vol salvar-nos o embruixar-nos? Sap que el lector, quan obre un llibre així, no sempre surt igual que hi ha entrat?*

— No busco salvar ningú ni embruixar-lo. Escric per salvar-me a mi mateixa. Si en el procés algú troba una espurna de transformació, serà un regal inesperat.

**10.** *I finalment, respongui’m amb sinceritat poètica: escriure aquest llibre li ha curat les ferides, o només les ha deixat més boniques per exhibir-les en vers?*

— Les ferides no s’han curat, però han deixat de supurar. La bellesa del vers no és maquillatge; és respir. Escriure no les ha fet desaparèixer, però m’ha permès caminar amb elles sense que em pesin tant.