dissabte, 22 d’agost de 2015

PERSONAL

M’estic llegint “una cambra pròpia” de Virginia Wolf, a l’inici, ella es fa una pregunta que m’entristeix no haver-me-la fet jo:-perquè les dones som tan pobres?- Després de ràpides divagacions, arriba a dos conclusions evidents: la primera és que encara que la seva mare i la seva àvia haguessin treballat fins a rebentar, el poder adquisitiu haguera passat a mans del seu pare, i la segona és que en aquest cas, ella no hauria existit mai, perquè el terme “conciliació familiar” ni es posava en pràctica i ni tan sols existia. Aquesta reflexió d’ella em porta a pensar que les dones encara som les més pobres, o si més no la immensa majoria. De fet si la teva parella mor, la pensió es reduirà a la meitat però mai les despeses. (Si que gasten els homes).

Però tot això em ve al cap per un fet que no te absolutament res a veure, fins ara m’esforço per educar a un noi que aparentment tot ho tindrà fàcil pel gènere, perquè ha nascut amb el gènere còmode i fàcil. Però estic en cinta d’una nena, l’Heura, i no paro de preguntar-me cóm ho faré ara, i si guanyaré jo, o la societat. Si podré transmetre-li tot el que sento i se com a dona, o si d’altra banda vencerà - ja em perdonareu- aquesta societat de merda. Amb el Marcel he aconseguit algunes coses, com per exemple que tingui clar que els homes i les dones som iguals en quant a drets, (malgrat els nostres siguin més vulnerats constantment, no és que siguem el sexe feble, és que som el sexe impotent) i que les respecti com a un igual, i es clar que encara tenim molt de camí a recórrer. Tant de bo per a ella, jo sigui capaç d’infringir la dignitat que em representa ser una clivella, sense que el llast dels ancestres suposi una càrrega insuportable. 

dimecres, 15 de juliol de 2015

HUNGRY EYES i EL COMPLIMENT D'UNA PROMESA



Avui és l’hora d’agrair als camins polsosos de la vida, poder al menys re- trobar-te amb  algú al camí, ni que sigui un instant, una salutació o un simple “com anem”, moment d’aplaudir el compliment d’una promesa íntima. Us preguntareu perquè poso aquest vídeo, però es que és talment el primer record que evoca la meva promesa. Al llarg de la vida aprens que aquesta pot canviar en un segon, que cal dir allò que sents si val la pena que sigui dit abans el temps o els senyors dels destins no facin de les seves. Tinc la immensa sort d’haver experimentat una pau blanca al alliberar-me de la paraula que invoca als sentiments i haver aconseguit expressar-los. Escric des de sempre perquè tenia por a expressar-los en veu alta, pànic a la decepció de la inutilitat que a vegades te aquesta. Vaig estar molts anys repetint aquella frase a totes hores al mirall, per la culpabilitat de no haver-la dita, un  t’estimo que m’acompanyava en alçar-me i al anar-me’n al llit que havia guardat tant dins meu. I ves per on, malgrat haver-me passat el tren de llarg, ens podem saludar en una parada.