divendres, 22 d’abril de 2016

“Decidir saltar no és saltar, tot canvi comporta una acció”


D’ençà que vas començar a caminar que has perdut la noció de tanta i tanta llunyania de les persones, dels llocs, que solien recordar-te a tu. Els espais que afloren amb els més bells records que hagi pogut construir la teva ment. El silenci amb el que combregues, aquell tan profund de somni de mitja nit, et coarta els intents de tornar a assolir un grau òptim de conversa. Ho saps, dins teu has caigut i la soledat cega i obscura no et deixa veure qui t’atansa la mà amb claredat, i descobreixes un bon dia que has deixat de ser tu, de vestir-te com ho feies, de riure com solies, de quedar amb la gent que t’ha palesat durant tants anys la importància de la teva presència en les seves vides. Ara és el moment que ha d’acompanyar la decisió, trobar la sortida no vol dir sortir. Si has arribat fins aquí, has de poder veure la llum. Recorre els teus espais, i els teus camins que ben segur estan plens de llorer tot aplaudint les teves batalles. Ningú t’ha de recordar el teu talent. Talent? si, el conjunt d’habilitats que et fan única, i la llum que fa que les teves paraules siguin indispensables per alguna gent abans d’anar a dormir, ja el saps el teu talent, només has de mirar al pou de l’ànima perquè és aquella lluentor encegadora que et destorba quan esgotada no vols ni obrir els ulls. Recorda’t en aquell instant  on tenies els flashos desorbitats d’una premsa extasiada. La teva millor versió, recupera aquella història que fa que tothom emmudeixi al teu voltant quan l’expliques.
Fes-te un favor, escull a qui vols creure, que acostuma a ser qui sempre et diu la veritat costi el que costi, veuràs qui t’atansa la ma quan la febre de l’orgull et posseeix. Aquella persona que et fa riure entre llàgrimes i que t’escolta i no deixa de tendir-te la ma, perquè recorda, tu també has estirat quan ella ha caigut al pou.
Accepta el rebuig, la perfecció és una carrega massa feixuga per una sola vida, t’ho mereixes, alliberar-te de pressions absurdes que t’obstaculitzen la visió i el camí, ser tu, vol dir elevar-te per sobre de situacions que no et mereixen una pèrdua de temps, tens mil horitzons per explorar i mil abismes d’or per albirar amb la calma que et suposa ser tu. Fes un balanç i segurament descobriràs que les coses positives pesen més que les negatives, a l’inrevés, ja ho saps, has de prendre una decisió i descobrir allò que equilibri la balança.
Sigues en definitiva, la fluïdesa de l’aigua, la llibertat de l’aire, la passió de l’aprenent, la pedra de la terra i el sediment, i el cel dels teus somnis.


Sandra D.Roig



dissabte, 22 d’agost de 2015

PERSONAL

M’estic llegint “una cambra pròpia” de Virginia Wolf, a l’inici, ella es fa una pregunta que m’entristeix no haver-me-la fet jo:-perquè les dones som tan pobres?- Després de ràpides divagacions, arriba a dos conclusions evidents: la primera és que encara que la seva mare i la seva àvia haguessin treballat fins a rebentar, el poder adquisitiu haguera passat a mans del seu pare, i la segona és que en aquest cas, ella no hauria existit mai, perquè el terme “conciliació familiar” ni es posava en pràctica i ni tan sols existia. Aquesta reflexió d’ella em porta a pensar que les dones encara som les més pobres, o si més no la immensa majoria. De fet si la teva parella mor, la pensió es reduirà a la meitat però mai les despeses. (Si que gasten els homes).

Però tot això em ve al cap per un fet que no te absolutament res a veure, fins ara m’esforço per educar a un noi que aparentment tot ho tindrà fàcil pel gènere, perquè ha nascut amb el gènere còmode i fàcil. Però estic en cinta d’una nena, l’Heura, i no paro de preguntar-me cóm ho faré ara, i si guanyaré jo, o la societat. Si podré transmetre-li tot el que sento i se com a dona, o si d’altra banda vencerà - ja em perdonareu- aquesta societat de merda. Amb el Marcel he aconseguit algunes coses, com per exemple que tingui clar que els homes i les dones som iguals en quant a drets, (malgrat els nostres siguin més vulnerats constantment, no és que siguem el sexe feble, és que som el sexe impotent) i que les respecti com a un igual, i es clar que encara tenim molt de camí a recórrer. Tant de bo per a ella, jo sigui capaç d’infringir la dignitat que em representa ser una clivella, sense que el llast dels ancestres suposi una càrrega insuportable.