dissabte, 25 d’abril de 2015

UNA NIT COM AQUESTA DE FA DEU ANYS

Una nit com aquesta de fa deu anys, vaig anar a la benzinera  buscar garrafes d’aigua mineral. En arribar la Sònia em va dir:-Quan ve aquest Marcel? I jo li vaig dir, ara, després del CSI. Després  de sopar i de CSI, vaig anar al llit. Dues hores més tard, vaig anar al lavabo i vaig veure que entre les cames em sortia un rajolí de sang, i vaig somriure, perquè la meva mare m’havia dit que si em queia sang, no patís que a ella també li havia passat i en això les mares i les filles som semblants. Així que vaig despertar al Jordi, i li vaig dir;- és el moment- vam prendre tot el que teníem preparat i vam marxar a Sant Joan de Déu, quaranta cinc minuts en cotxe. Durant el trajecte el dolor era tan intens que no podia parar d’obrir i tancar la finestra automàtica del cotxe, i pujar i baixar la ràdio. Crec que ho vaig fer unes mil vegades. En arribar vam passar a una sala i allà vaig començar a insultar a la Victòria Beckam, perquè a ella li fan una cesària programada, i després l’operen per deixar-li el cos com una nina sense costelles i jo, no tindria aquesta sort. Després em van fer passar a la part de l’hospital de campanya, aquella part de cortines semi-transparents que separen els llits i des d’on sentia alguns crits dignes del passatge del terror. Vingué l’epidural i aquella tempesta d’onades de dolor es convertí en una platja calmada. Ell m’agafava la ma molt fort i plorava, mira que si us perdo als dos va dir, i jo li vaig dir però que dius! Si d’aquí en sortim tres noi!. Un cop dins em van col·locar en una tenda de campanya verda i aquella noia m’anestesiava pels catèters, i jo mirava al metge que m’operava atentament i atapeït amb mascareta i gorra, i sentia com brollava la sang calenta a cada incisió i jo deia,:-es normal que senti el tall? Va fer un fart de riure: -Sandra, que portes l’anestèsia d’un cavall!- després vaig sentir el plor rabiós d’un nen perdut a l’horitzó dels meus sentits i vaig dir:-aquell nen que plora és el meu fill? I em va dir el metge:-sí, un exagerao! Que no ha hecho ni fuerza y la que esta liando- a l’instant, me’l van portar net i xop i el van posar als meus braços, i jo vaig dir:-Marcel, fill , acabes d’arribar i ja l’estàs liant?, i el plor va callar a l’acte. Les infermeres van riure, i van dir és impressionant cóm coneix la veu de la seva mare. Una nit com aquesta de fa deu anys, va ser la nit més feliç de la meva vida.  No oblideu les mares. 

dimecres, 22 d’abril de 2015

FARIO


Santi Baró i Rausell (Olesa de Montserrat, 1965)

Als 16 anys va començar a treballar com a joier al taller de joieria dels seus pares. Tot i que volia ser dramaturg, influenciat per la seva participació des de ben petit a La Passió d'Olesa, va acabar fent d'escriptor, tasca per la qual ha rebut diversos premis. No va ser fins al 1995 que es va decidir a viure de les seves novel·les, i es va dedicar únicament a escriure durant dos anys.[1] Després d'un llarg període sense producció editorial, va publicar El noi que tenia mil anys (2004) i Nit de sang (2006). Aquesta darrera obra va obtenir el 2n Premi Juvenil Barcanova. A partir d'aleshores i gairebé de manera ininterrompuda, Santi Baró ha publicat una desena de novel·les, dues de les quals destinades a públic adult i amb certa notorietat: El rei d'Uruk, que quedà finalista del Premi Ramon Llull l'any 2008, i Tres en ratlla,[2] que relata premonitòriament les manifestacions de l'11 de setembre de 2012 a Barcelona. Actualment combina la seva feina d'escriptor amb la realització de diversos tallers d'escriptura per a nois i noies d'institut





Génere:  Crossover

Editorial: Cruïlla

Fario

L’Andrea, una noia de setze anys que fa quart d’ESO, ja ha descobert que els estudis no li serviran de res, aquesta falta de motivació, provoca en ella una incontrolable rebel·lia que la duu directament a ser expulsada de l’institut. Si a més afegim la relació conflictiva que te amb la seva mare, la vida de l’Andrea aparentment sense rumb, comença a dibuixar-se en el moment que la seva mare pren la difícil decisió de portar-la a casa dels seus avis, uns avis que ni ella mateixa coneix, i amb els que la seva mare fa trenta anys que no es parla. La intuïció de l’Andrea, el desig irrefrenable de descobrir el secret del que la mare no en parla, la fa acceptar -no sense retrets- aquesta decisió. Ben aviat s’adona que la imatge dels avis que havia previst i dels seus plans de continuar amb la seva vida, no s’acomplirien en cap cas, una àvia malalta de Parkinson, i un avi sever, una casa rústica als pirineus, seran el fil que li servirà a l’Andrea per refer el cabdell de la seva vida. La remor del vent, l’acolliment de les muntanyes, el cabal del riu portador de truites, seran els elements claus que despertaran en l’Andrea un reguitzell d’emocions que desconeixia, l’ànima de poeta de l’avi li farà de guia per aquestes descobertes. L’amor pels altres, la tendresa, la disciplina, la solidaritat, la culpabilitat, comença a despertar-se dins d’ella, i a desfilar sense que ho pugui controlar, creixerà ràpid entre escumes de rius barbotejant tot aprenent a estimar a en Marc, de la mà del seu avi, expert en la pesca  amb mosca, seran un filó imbatible per redreçar la seva vida.