diumenge, 22 març de 2015

LOS LUNES AL SOL



Avui tinc unes ganes acèrrimes d’explicar cóm funciona el mercat de treball en aquest moment, o almenys fins on sé, aquest tema no em va importar massa fins que em va tocar de ple, això ho haig de reconèixer, d’altra manera seria auto-enganyar-me. Començaré per dir que la meva vida laboral ha transcorregut sempre entre Vilafranca i Barcelona. Fa uns deu anys quan començava a buscar feina sabia quines passes havia de seguir per  trobar un espai en el mon laboral, sabia que m’havia de dirigir a L’INEM, allà després de fer un currículum breu passaria a una segona taula d’ofertes laborals, on revisarien que puc aportar a una empresa i amb una mica de sort sortiria amb un paper i una adreça on s’estava fent una sel.lecció de personal, com que sabia que aquest seria el futur immediat portava de 1.000 a 2.000 pessetes a la butxaca per demanar un taxi si s’esqueia i arribar  puntual a la saleta on altres noies s’esperaven com jo, i després de l’entrevista ja m’avisarien. Sempre vaig tenir sort i he anat a poques entrevistes on no vaig ser seleccionada.  Podríem dir que, per una formació adient, però no és així, era per la paraula. En una altra ocasió vaig entrar a treballar en certa empresa perquè en un curs de formació ocupacional, a l’hora de auto-descriure’m i pel que em van dir vaig inventar un nou concepte empresarial i vaig rebre sis propostes laborals. Tot això ho vinc a dir per a què siguem conscients que no queda absolutament res de tot això, si em quedo a l’atur demà haure d’anar a l’INEM, no sense abans haver demanat cita a un “902”  on m’atendrà una locució informàtica que a voltes no t’entén. Arribaré a l’INEM i hauré de presentar nòmines i papers, i a partir d’aquí cobraré la prestació social corresponent, després hauré de dirigir-me al meu ajuntament concertar una nova cita per a que el servei de col·locació local pugui complimentar un segon currículum  per al servei català de col·locació i després ja podré anar setmanalment al lloc on l’ajuntament hi posa a l’abast els recursos per a la recerca de feina que consten d’ordinadors amb accés a internet, i la publicació  d’ofertes de feina, així com l’assessorament del personal instituït per aquesta tasca. Tindré un dossier on apuntar-me a quinze portals d’internet, i repetir el meu currículum quinze vegades diferents seguint els diferents formats d’introducció de dades determinats pels informàtics dels portals. Aquesta tasca costa pel capbaix una setmana de pèrdua de temps. Perquè absolutament tots van per funcions realitzades, tant és que hagis treballat en el sector químic i hagis cremat la fàbrica mentre hagis realitzat aquella funció, una primera sel.lecció la passaràs, poc importen les teves capacitats. Ara bé, que passa quant al teu sector no hi ha feina i tens un perfil específic? Doncs que no et trucarà ni Déu. Aleshores prens el cotxe, t’imprimeixes uns quants currículums i decideixes anar de visita per tots els Polígons industrials, a les poques fàbriques on et deixen passar per la porta és per dir-te que treballen amb aquesta o aquella ETT. Que t’apuntis, ala millor tens sort! I estan entre les quinze que ja ho havies fet!, per tant si algú pensa que amb presentar-te a un lloc i dir:-escolteu necessiteu algú per treballar? I et diran si. No te ni idea de cóm funciona la cosa en aquest moment. Per una part el mercat de treball esta tan saturat que s’han dedicat a posar uns “filtres” imbatibles per a la sel.lecció de personal, on profitosos de la quantitat d’oferta de la que disposen assistim a ofertes que vulneren els drets dels treballadors en quant a salari i horari, però n’hi ha que gosen fins i tot, de demanar cinc funcions a una sola persona, així la campiona de les ofertes que m’han tret de polleguera fou: Es precisa Manobre especialitzat en la “doma” de cavalls amb cinc idiomes. I això és absolutament real. D’altra banda INEM-servei català van tant saturats que han acomodat infraestructures per abastir el màxim de gent amb els mínims recursos. Jo ho entenc no és el mateix assessorar a cinc que a mil, però ja fa falta un canvi de nom del servei perquè la tercera de les paraules no veig que es compleixi massa. Mentrestant no deixi de preguntar-me perquè no es regulen les ofertes?, perquè la formació no esta encaminada a abastir les necessitats locals,  per a qui som un mercat de futur? I qui es beneficia constantment de l’acomiadament de persones. Jo ho se, ara penseu-hi... 

diumenge, 15 març de 2015

RENUNCIAR A L'AMOR TE PREMI.




Ja fa temps que vaig llegir, ara no recordo on, que els grecs regalaven una anemone a la persona que consideraven que era la seva ànima bessona, amb una matisació important: encara que no pogués ser. És a dir, sense que, aquest fet impliqués cap mena de relació, era una notificació preciosa de que en aquesta vida s’havien trobat. Vaig trobar aquesta tradició o costum del tot exquisida.
Tinc la immensa sort de disposar d’absoluta llibertat en la escriptura, mitjançant l’escriptura puc somiar, no només una vida millor, sinó també un amor millor. Després te’n adones que la societat t’intenta infringir una idea de l’amor absolutament falsa i equivocada però mentrestant, sospires, no hi pots fer res. Si jo deixés de fer-ho, seria morta crec, i mentre somio sóc viva. Ara, hauria d’explicar el veritable motiu d’escriure aquestes línies. Sempre he pensat que els senyors dels destins t’envien reptes per posar-te a proba, o perquè aprenguis una assignatura que no te la sabies del tot, i això ho vinc a dir, perquè renunciar a l’amor, te premi. Sí te un premi com el de la tapa del iogurt. Com pot ser? Doncs si, perquè quan has entès que hi ha una forma d’estimar que esta per sobre del desig carnal, que oblida la necessitat constant d’exigir de l’altre, aleshores estàs donant l’amor més pur que existeix. Però perquè s’entengui això que vull dir, que al final es diria que hom esta donant més voltes que el 15 al text, hauré d’explicar (sense que ningú es doni per al·ludit) una història preciosa i veritable. No va ser fins que vaig decidir íntimament, que no volia somiar més amb ningú, que no necessitava res més que mimar el que tinc i entendre que va ser una elecció pròpia i que puc tirar endavant sense somnis, que va aparèixer, per allò de que t’envien nous reptes. Sí, de tant que l’havia, escrit i imaginat em va aparèixer a la vida real, la persona perfecta amb la que no necessites parlar per entendre’t, en tens prou amb un humil gest de cap, la persona amb la que sense tenir motius et passes el dia rient sense parar com si fossis una tòtila. Això evidentment no és immediat, te’n adones amb el pas dels dies,  tot i que en el fons penses que sempre hi ha estat, no recordes els dies en els que no hi era, i en canvi feia tan poc que havia aparegut. Això que sona a tòpic és del tot real. El més habitual és pensar que t’han enviat aquesta persona per omplir-te d’amor, però no te perquè ser així, al final descobreixes la funció que tenia amb el temps. T’enamores, si, però saps que tu no pots obrir un camí sense tancar altres, i no estàs preparada o potser no vols tancar d’altres. Segurament ell tampoc, així que amb aquesta força per intuir els sentiments que tinc prou amb una mirada per saber-los dius que el teu senderi t’ajudarà a superar-ho tot, i aleshores, escrius els més bells poemes d’amor, aquells que mai llegirà per oblidar ni tan sols en la imaginació la possibilitat. N´hi ha que es senten culpables fins i tot d’imaginar, que no és això el que fan els llibres, impulsar-nos a imaginar?. I aquell amor tan gran, el redueixes a una boleta de paper d’alumini, i t’arriba el moment de llençar-lo dins  d’ una paperera. Venia a ajudar-te a una missió concreta. Puges al micròfon i li llegeixes a la cara tot l’amor, i somrius per dins, perquè t’han aplaudit per un comiat, aquest és un gran èxit. El retorn als catorze anys, estimant en secret.

Tinc un amic, que sé que ho esta passant molt malament, i és a ell a qui dedico aquest article per dir-li, que potser ara no és el seu moment, però el destí no es rendeix mai, i que llenci tot aquell amor a la paperera i potser el tancament d’una història que no ha de ser te premi! I en comença un altre mil volts més meravellosa.