divendres, 26 de juny de 2015

EL CORATGE DE LLUITAR CONTRA UN DOLOR ÍNTIM


L’altre dia parlava amb un gran amic per wattsap. Em preguntava que si em feia por el part, jo li deia que no, que al mon hi ha moltíssimes dones que donen a llum en llocs absolutament insalubres, llocs inhòspits, foscos, amb l’única companyia d’una dona experimentada i tovalloles plenes de sang, i que jo tinc una sort immensa, que aniré a un hospital amb uns metges que amb els pocs recursos dels que disposen m’ajudaran, que el meu fill serà rentadet amb aigua tèbia i canviat i que no li faltarà la llet. I em deia:- que valentes sou les dones-. Però avui penso que haig de rendir un tribut especial a les dones de les que no es parla, aquelles dones a les que la natura els hi ha negat el part d’un fill o filla. L’avortament natural que fa que la mare pateixi el seu dolor amb estricte silenci o només compartit amb la família. Aquelles dones sí que tenen coratge perquè afronten la vida amb un dolor tan terrible que de vegades no es supera mai. Avui vull escriure per a totes elles, vull que hi hagi un resultat a la xarxa que parli de la meva admiració per totes elles, una admiració profunda. Perquè davant d’una situació tan dura com la pèrdua d’un fill o filla desitjat surten de l’hospital i tornen cap a casa sense cap ajuda psicològica, soles amb el seu dolor.
Quan assistim a una desgràcia o catàstrofe de seguida apareix un grup de psicòlegs voluntaris disposats a fer acceptar millor la pèrdua dels éssers estimats, i elles no tenen a ningú que les faci acceptar un fet tan injust. Malgrat la pèrdua, el cos no s’atura, i han de conviure amb el procés de l’embaràs perquè no esta preparat per aquest imprevist i han de plorar la buidor mentre el cos torna a la normalitat. Elles sí son mares coratge.

Una bona amiga brasilera descendent de “espirites”, a brasil les espirites son dones mèdiums, m’explicava que per la seva família el mon dels esperits es preparava pel naixement com els mon dels vius, que les ànimes triaven les seves mares per les seves capacitats i que si finalment no naixien, esperaven una nova oportunitat, i que per tant tornarien a néixer més tard. Em va semblar encoratjador i que podem fer amb tant de dolor sinó es creure que de vegades els impossibles es fan possibles. 

dissabte, 25 d’abril de 2015

UNA NIT COM AQUESTA DE FA DEU ANYS

Una nit com aquesta de fa deu anys, vaig anar a la benzinera  buscar garrafes d’aigua mineral. En arribar la Sònia em va dir:-Quan ve aquest Marcel? I jo li vaig dir, ara, després del CSI. Després  de sopar i de CSI, vaig anar al llit. Dues hores més tard, vaig anar al lavabo i vaig veure que entre les cames em sortia un rajolí de sang, i vaig somriure, perquè la meva mare m’havia dit que si em queia sang, no patís que a ella també li havia passat i en això les mares i les filles som semblants. Així que vaig despertar al Jordi, i li vaig dir;- és el moment- vam prendre tot el que teníem preparat i vam marxar a Sant Joan de Déu, quaranta cinc minuts en cotxe. Durant el trajecte el dolor era tan intens que no podia parar d’obrir i tancar la finestra automàtica del cotxe, i pujar i baixar la ràdio. Crec que ho vaig fer unes mil vegades. En arribar vam passar a una sala i allà vaig començar a insultar a la Victòria Beckam, perquè a ella li fan una cesària programada, i després l’operen per deixar-li el cos com una nina sense costelles i jo, no tindria aquesta sort. Després em van fer passar a la part de l’hospital de campanya, aquella part de cortines semi-transparents que separen els llits i des d’on sentia alguns crits dignes del passatge del terror. Vingué l’epidural i aquella tempesta d’onades de dolor es convertí en una platja calmada. Ell m’agafava la ma molt fort i plorava, mira que si us perdo als dos va dir, i jo li vaig dir però que dius! Si d’aquí en sortim tres noi!. Un cop dins em van col·locar en una tenda de campanya verda i aquella noia m’anestesiava pels catèters, i jo mirava al metge que m’operava atentament i atapeït amb mascareta i gorra, i sentia com brollava la sang calenta a cada incisió i jo deia,:-es normal que senti el tall? Va fer un fart de riure: -Sandra, que portes l’anestèsia d’un cavall!- després vaig sentir el plor rabiós d’un nen perdut a l’horitzó dels meus sentits i vaig dir:-aquell nen que plora és el meu fill? I em va dir el metge:-sí, un exagerao! Que no ha hecho ni fuerza y la que esta liando- a l’instant, me’l van portar net i xop i el van posar als meus braços, i jo vaig dir:-Marcel, fill , acabes d’arribar i ja l’estàs liant?, i el plor va callar a l’acte. Les infermeres van riure, i van dir és impressionant cóm coneix la veu de la seva mare. Una nit com aquesta de fa deu anys, va ser la nit més feliç de la meva vida.  No oblideu les mares.