dimarts, 3 març de 2015

EL QUE HI HA EN MI.




Anit, tot just abans d’aclucar els ulls vaig intentar imaginar-me com és el meu subconscient, vaig pensar de primer, algú com jo que necessita constantment per viure la bellesa de les coses, ha de tenir un subconscient bellíssim, i si no és així, no passa res, me l’invento.
Vaig decidir que el meu subconscient és un paratge solitari, inundat de feixos de llums intermitents i de núvols fluctuants que canvien de color pràcticament a l’instant. Vaig imaginar passejar descalça pel meu subconscient obre una sorra càlida i esponjosa i asseure’m a comptar onades, -prohibit el pas a tota persona aliena- aquest és el territori que fa respirar la Sandra, sentir la respiració profunda com l’esquitx de les onades i construir, construir camins en la sorra creant un magnífic castell on amagar-me. Deixar que el temps traspuï pel cos i per la pell, vaig veure totes les sandres que hi ha en mi reflectides en un pèlag d’aigua i les vaig acaronar amb el dit, com qui pretén fer esclatar una bombolla, això si, plena d’amor. Si no t’estimes a tu, qui ho farà?.
Reconèixer-te un cos de duna, moguda per una tempesta de sorra, i tota la llum que hi ha en mi, i vaig pensar que aquest meu subconscient va dedicat a un company de nits, invisible, company de versos i paraules i algú que m’ha ajudat moltíssim a no defallir, només amb les seves paraules.

S.C. Gràcies, gent com tu ha fet el papallones immortal. 

divendres, 27 febrer de 2015

PER A QUÉ SERVEIXEN LES MATES?



Per Sandra D. Roig
Aquesta pregunta que em feia el meu fill, l’altre dia, és la pregunta que ens hem fet algun cop quan no entenem quin sentit te aprendre nombres sense saber-ne l’ús pràctic dels mateixos, em feia reflexionar el fet  que no ensenyem a la canalla a emprar els aprenentatges en la vida quotidiana, i pensava que potser així, els motivaríem més. Li explicava que les mates serveixen entre moltes altres coses per calcular el que et queda al cap del mes per viure.
Si escric aquest article després de la conversa amb el meu fill és també perquè és menester, explicar d’una vegada i per totes que la vida no és fantàstica  quan cobres quatre-cents vint i sis euros, ni tampoc ens agrada restar a l’atur per gaudir d’aquestes prestacions tan dignes que ens permeten viure en un meravellós mon de somni.
És necessari també, saber com és la vida d’una família en la que  tots els membres estan a l’atur, perquè van passant els dies i només coneixem casos puntuals, però estic segura que no sóc en cap cas  la única que viu en la més absoluta pobresa. Sí. La més absoluta pobresa ja esta bé d’anunciar que som no sé quants al voral de la pobresa, comencem a parlar amb propietat.
Durant tres anys he hagut de suportar un treball intermitent, precari, mal pagat i llunyà, perquè he hagut d’anar a treballar a Barcelona ciutat per la impossibilitat de trobar cap feina propera de casa, amb un company en situació d’atur de llarga durada. Oficial de primera de paleta, obra pública.
L’any dos mil quan ens vam comprar el nostre humil piset de deu milions de les antigues pessetes, joves com érem no ens podíem ni imaginar que mai deixaríem de pagar ni un rebut. L’any dos mil set el meu company percebia de sou el quàdruple  d’aquests quatre-cents vint i sis euros, i jo percebia el triple d’aquesta prestació. De primer va arribar la falta de pagament del seu sou perquè el seu cap va decidir declarar-se insolvent i deixar de pagar mentre ell, lligat de peus i mans sense faltar un dia a la feina per por a ser acusat d’incompliment de contracte anava a treballar cobrant en negre després d’insistir-hi i molt, petites entrades per poder complir el contracte, allò va generar deute, després va arribar la fusió de la meva empresa i de resultes la meva pèrdua del lloc de treball, la seva indemnització va servir dos anys més tard per FOGASA per pagar deute als bancs i la meva també. Per tant, nosaltres no hem tingut segones residències, ni viatges, ni sopars, cap caprici, potser alguna nit, una copeta de bon vi per haver suportat un dia més. Després i mentre, el meu sou suposa el pagament de la major càrrega familiar, sent en aquest moment el mínim del salari interprofessional.
 Va arribar doncs el moment de reduir despeses, començaré per la llum, vam treure bombetes, eliminar la calefacció (bomba de calor), rebaixar la tensió fins  a límits suportables, la mínima 4.5 w. Malgrat tot un dia, t’arriba una notificació que en deu dies et tallen el subministrament de llum, l’aigua també arriba,  el telèfon, el cotxe i et dius segur que puc reduir, vas a Endesa i et diuen que si és lectura real no hi ha fraccionament i això son dos-cents vuit euros, vas a l’aigua i et diuen que per a tenir cap ajut en quant a pagar la meitat  del rebut la unitat familiar ha de ser de quatre persones i t’ho repeteixen –si no sou quatre no- i tu penses que no et posaràs a tenir un fill més, que ja plores prou quan el teu fill te gana, aleshores penses, no passa res sortirem endavant! I t’ho repeteixes mil vegades perquè t’entri al cap, i decideixes anar al banc, al mateix banc que tot i sabent que tots dos estem a l’atur del dia ú al deu t’atabala a missatges, a trucades, i que tot així et cobrarà tots els interessos de demora del mon i descoberts possibles i penses, si haurien d’estar contents! s’estan forrant! doncs no, t’atabalen.
Vas al banc i els dius que no has fallat mai però ara estàs a l’atur i el teu company també i et diuen que portis els ingressos familiars, agafes els papers de les prestacions socials i juntes fan mil euros i et diuen que si que pots pagar i tant! perquè la teva hipoteca puja tres-cents divuit euros, però no compten que has de pagar el cotxe, la llum, l’aigua, el telèfon, les taxes, assegurances de vida (obligatòries) de la llar: contingut i contingent, les excursions de l’escola, els llibres, el menjar i un llarg etcètera, La Generalitat tampoc pot fer res per tu, el servei de l’habitatge tampoc,  i carències tampoc, perquè l’any dos mil ningú podia imaginar que deixaríem de pagar.
Aleshores vas a benestar social, plorant, perquè el teu cervell no és capaç d’admetre que només has tingut un fill perquè no li falti de res i no el pots mantenir amb quaranta i quaranta un anys respectivament. Et diuen que anem a prendre un seguit de mesures, el nen ha d’anar al psicòleg per entendre el seu canvi de situació, demanarem una beca menjador per assegurar un àpat al dia, podem tramitar el banc d’aliments. Finalment el nen no ha pogut anar al psicòleg perquè no te plaça, Educa es va quedar sense beques, el banc d’aliments van ser sis mesos, perquè hi ha tantíssima gent sense cap ingrés, que ets una privilegiada, així que, els meus ingressos ja em permeten comprar menjar perquè els subministraments no son una necessitat bàsica, o almenys no computen com a tal. Haig de dir en aquest aspecte que, el meu ajuntament m’ha ajudat amb el que ha pogut, i els hi estic profundament agraïda, però no hi ha prou recursos per suportar el tancament i la deslocalització de cinc indústries al municipi.
I  et tornes a repetir:- no passa res! sortirem endavant mentre somrius entre llàgrimes. De la roba podem prescindir així que els amics i amigues ens van passant la roba que ja no empren, el nen s’ha acostumat a prioritzar entre excursió o quimono de taekwondo, la família no hi ha dia que vingui a abraçar-me i a portar-me menjar, he prescindit de recitals de poesia per no tenir benzina per assistir, reduint els recitals a la comarca. Per a tots aquells que pensen que el cotxe és prescindible, els diré que si no tenim feina a la comarca ni combinació el meu company no podria buscar feina de tot el que busca, torns de nit, dies esparsos, contractes de dos dies, i tampoc podríem ni portar al nen al comarcal si un dia a les dotze de la nit es posa malalt.
Conclusió, vivim a les fosques, pelats de fred,  he suportat un mal de queixal durant tres mesos per no poder pagar-me les pastilles i no va ser fins que vaig anar a l’ambulatori i li vaig dir a la metgessa que no marxava a casa fins que em  treies el queixal, -ja que m’enviaven al dentista i eren quaranta euros- que me’l va treure.
Sí som pobres, però més pobres fins i tot que la meva àvia que va néixer al 1922 i va sobreviure una guerra civil perquè tenien focs a terra, verdures, llegums, i nosaltres si no paguem no tenim res.  
Ens han tendit una trampa, ens han lligat de peus i mans amb la camisa de força dels diners sense que sapiguem encara ni reaccionar davant l’impacte, en qüestió d’anys hem passat de tenir-ho tot a no tenir res, una vida inversa que afavoreix constantment a aquells que no han percebut cap canvi i que encara s’atreveixen a dir-te que si estàs a l’atur és perquè vols.
Així doncs perquè serveixen les mates?, per calcular fill que després de tot t’adonaràs que per viure si no estudies prou mates, no et quedarà res.