dimarts, 22 juliol de 2014

ARRELS NÒMADES PER PIUS ALIBEK

Títol: Arrels nòmades
autor: Pius Alibek
Gènere: Narrativa.
Editorial: La Campana.


Per als que m'heu anat llegint, no sé si recordareu aquí cóm explicava la nit que la meva avia i jo vam saber que avions nord-americans passaven pel nostre cel en direcció a Iraq. Recordo com vam sortir al carrer amb cassoles i olles i aquell sentiment d'impotència que et sobrevé cada cop que sortim al carrer i no serveix per a res. L'altre dia a la meva biblioteca, una de molt petita que te més aviat llibres sota comanda, va captar la meva atenció aquest llibre. Primer perquè en la contraportada hi resa el veritable motiu d'escriure'l, i em va semblar tan honest i noble que no me'n vaig poder estar. i per això cito al mateix Pius Alibek: 
«Lara no havia nascut encara i Aya Maria, la meva primera filla, estava a punt de fer els tres anys. A la guarderia, barrejava el català i el castellà amb l’arameu i l’àrab. Resultava especialment graciós, i alhora gratificant, sentir com conjugava verbs arameus i àrabs en frases catalanes o castellanes. Ho feia amb la naturalitat de la flor que s’obre a la rosada. Però als seus ulls preciosos hi restava, sovint, una pinzellada de desconcert. No l’entenien del tot, i ella tampoc entenia per què no l’entenien. Jo intentava explicar-li que les seves arrels interferien en el seu present i l’enriquien. Em preguntava pels avis, i per què no en tenia. Li vaig dir que vivien en un país molt llunyà, però que hi havia un avi que mai l’abandonaria i que es deia Ximxa,
“el déu sol dels assiris”. Li vaig regalar un penjoll amb la figura de Ximxa i, mentre Aya Maria anava a fer-ho saber a totes les seves joguines, jo em vaig posar a escriure qui era i d’on venia el seu pare. A explicar-li per què li transmetia coses que la feien sentir diferent, tot esperant que, quan la vida la rapti del seu món de princeses i papallones, ella mateixa pugui decidir qui vol ser.»
Arrels nòmades és el relat d’una vida a l’Iraq. Els personatges, les escenes, les emocions i els sentiments humans s’evoquen amb una claredat i una força magistrals.
Pius Alibek inicia una incursió, poderosa i prometedora, a la literatura catalana. Fa que l’encís d’Orient es respiri familiar a aquesta riba.


La vida d'un Pius seminarista, arameu i cristià que ens porta de la ma a conèixer un Iraq ben lluny del que les notícies malauradament ens tenen acostumats i acostumades, una vida sencera que transcorre dins les vicissituds d'una família nombrosa i treballadora d'Ankawa. On explica els costums, les diferències religioses entre cristians i musulmans, així com la relació entre els pobles, i els seus personatges. La vida tan dura que l'autor sap endolcir amb anècdotes d'una infantesa i una adolescència que ens acosta i ens fa sentir propers. Tal i com diu a la contraportada sents que d'una passa has arribat al desert i contemples l'horitzó. El llibre pres en alguns moments de prosa poètica conté intrínsecament la seva filosofia de vida, que vol transmetre i que surt per la lletra a les seves filles. Us encoratjo doncs a llegir-lo i a mirar als ulls als seus personatges i a  esborrar per sempre la imatge d'un Iraq malmès per les bombes i la cobdícia.


dimecres, 16 juliol de 2014

DANSA DEL COS QUE SUMÍS S'OFRENA






Al centre del cercle d’espelmes,                                            A Ketin Porta.
vetllava el teu cos nu.
Resseguit els camins de la llengua
d’argent serpents tot ascendint.
Petits torrents d’aigua pels engonals teus.
Seré la blanca ploma que lenta
et recorda la pell.
Dansa del cos que sumis s’ofrena.
Series l’estàtua que pren vida
mentre la molsa del llavi t’instiga.
Dolça olor del teu cos sobre el meu
I un alè de mar embravit.