dissabte, 24 gener de 2015

MONTSERRAT ALOY (ALTRES AUTORS)

MONTSERRAT ALOY ROCA

(Tàrrega, 1967)

Llicenciada en filologia anglesa per la universitat de Lleida l’any 1990. Viu a L’Urgell, comarca on troba la matèria primera dels seus versos. Reconeix influències d’altres comarques, especialment, La Noguera, La Selva i la Conca del Barberà. Ha col·laborat en revistes i publicacions locals com “Culturàlia”,”Xercavins”,”Nova Tàrrega” i “ Transparències”. Conrea altres gèneres literaris, com el relat curt, el teatre i l’article d’opinió.





Arribo tard, estic segura que per la immensa majoria de lectors del papallones, l’autora que us presento no és en cap cas, nova, per mi si que ho ha estat conèixer-la físicament i passar una vetllada absolutament entranyable tot parlant de coincidències poètiques i blocaires. Però la fascinació m’arriba del seu llibre “GÀBIES DE VIDRE I `POLS”, on hom llegeix una poesia original i fluida, que surt a raig per l’ampit de la boca i del cor. Una poesia absolutament rica en matisos que esclaten des de la primera línia, com si la poeta hagués contingut dins d’ella tota la força de la paraula i l’extreu sense embuts per a confegir un mon íntim i obrir-lo literalment de dalt a baix al mon. Destriar els moments de la vida, d’una forma ardida i valenta i conjuminar el paratge amb la realitat es percep en cada poema, els viatges mentals que se’t emporten com una corrent i on has d’aferrar-te al real per copsar cada mot.
Felicitats, Montse, és brillant.

Calmosament calculo
Els anys del deute i la paciència:
Me’n falten quatre, en resto dos,
En sumo mig, calen 5 cèntims
Per augmentar el cabal i vèncer-lo.
A estones la consciència
M’agafa pel coll i em diu:
“Lluita, no defalleixis,
ennegreix amb xifres lluents tot allò
que ara desapareix per inconstant”.
I en veure el saldo amable de mi mateixa
engreixar-se fins al col·lapse i l’infart
penso que vivim pel damunt del que podem,
només ens salva la vorera, la fe i la paraula. 

dijous, 22 gener de 2015

ESCLAVES




Com és que, a més traginadores de solitud
esclaves de llast d’insomni,
son més vilment maltractades
per aquests roïns senyors dels destins?
Cóm es que, a més impertèrrit el mur
Tota la llet d’amor quallada,
Més reben a mans l’esquitx de  sang del fuet?
Cóm és?
Teniu el deure cavallers aliats de l’atzar
de sargir cada oberta nafra supurant
la maleïda pèrdua del anys i el temps
conjuminats a ofrenar als altres la vida.