TERCERA O PRIMERA EDAT?

 

imatge il.lustrativa. 

Ahir vam anar a veure la sogra a la residència. Sempre estic prou ferma, i de vegades fins i tot som capaços de riure, però ahir tenia un dia especialment sensible i unes irrefrenables ganes de plorar. Pensava en tota la vida que aquells homes i dones havien dedicat als altres i en tanta i tanta soledat. Bé, això és cosa meva, no em sé la vida de tots, però aquella regressió natural cap a la infantesa quan es tracta de demència i d’Alzheimer fa que surti tota la tendresa.

Vaig comprovar com la malaltia havia empitjorat en una dona amb qui solia tenir converses lúcides, i ja se’m van negar els ulls. Com una altra s’agafava de la mà del meu home sense conèixer-lo de res i venia amb nosaltres. Una altra s’acosta a fer-me dos petons, mentre jo li deia: “Hola, bonica, com estàs?”

Vam asseure’ns a un racó per parlar amb la Pepita, i li vaig dir:
—Pepita, qui som?
I diu:
—Ets la Sandra i el seu marit.
Vam riure, i vaig dir:
—I qui és el meu marit?
I em diu:
—El meu pare!
—Aaaa… i jo sóc ta mare!
Va riure i diu:
—Nooo.

I aquí ja va estar. Talment com ara. Vaig començar a plorar i ella em deia:
—I ara per què plores?
I jo li deia:
—Bé, és que hi ha dies que estàs més trista. No et passa a tu?

Un senyor andalús se’ns acosta i li pregunta:
—¿Cómo está hoy, reina?
I jo:
—Caram, Pepita, que interessant aquest home, no?
I em va prémer la mà, i rèiem entre llàgrimes.

I jo pensava que aquesta vida es fa més curta del que pensem. Si us plau, viviu com us agradaria que us recordessin, perquè al final tot allò bo que fas és l’únic consol que et queda, quan ja no hi ha res més.