EL QUE HI HA EN MI.

Anit, tot just abans d’aclucar els ulls vaig intentar imaginar-me com és el meu subconscient, vaig pensar de primer, algú com jo que necessita constantment per viure la bellesa de les coses, ha de tenir un subconscient bellíssim, i si no és així, no passa res, me l’invento.

Vaig decidir que el meu subconscient és un paratge solitari, inundat de feixos de llums intermitents i de núvols fluctuants que canvien de color pràcticament a l’instant. Vaig imaginar passejar descalça pel meu subconscient sobre una sorra càlida i esponjosa i asseure’m a comptar onades, -prohibit el pas a tota persona aliena- aquest és el territori que fa respirar la Sandra, sentir la respiració profunda com l’esquitx de les onades i construir, construir camins en la sorra creant un magnífic castell on amagar-me. Deixar que el temps traspuï pel cos i per la pell, vaig veure totes les sandres que hi ha en mi reflectides en un pèlag d’aigua i les vaig acaronar amb el dit, com qui pretén fer esclatar una bombolla, això si, plena d’amor. Si no t’estimes a tu, qui ho farà?.

Reconèixer-te un cos de duna, moguda per una tempesta de sorra, i tota la llum que hi ha en mi, i vaig pensar que aquest meu subconscient va dedicat a un company de nits, invisible, company de versos i paraules i algú que m’ha ajudat moltíssim a no defallir, només amb les seves paraules.