ABANS DE MORIR-ME PORTEU-ME A TETUAN

Imatge estreta de todopueblos.com

La sobretaula és un bon moment per explicar històries, i com alguns i algunes ja sabeu, a casa de la meva mare també hi ha la meva avia, que va néixer l'any 1922, d'entre totes les coses que admiro d'ella, en destacaria la magnífica memòria que te. Perquè essent analfabeta, vull dir amb això que no disposa del recurs d'escriure per a memoritzar fets, conserva intacta detalls que s'ignoren a bona part dels llibres que semblarien nimietats, sinó fos perquè en bona mesura ens ajuden a confegir una història.
Érem al primer plat, quan m'ha dit:

-Hui li ho dia a ta mare, abans de morir-me vull anar a Tetuan

-a Africa iaia?

I somriu, deixa anar una rialla mentre es cobreix els llavis, i diu

:-No dona, no!, Tetuan es la primera casa que vam tindre, jo tenia 3 anys i Manuel i Pilar encara no havien nascut.

Era una caseta blanca, redona i enfarinada que mon pare va batejar com Tetuan, perquè semblava una caseta àrab, allà teníem molt de camp per a jugar al carrer quan encara no teníem que treballar.

Estava situada a una hora a peu de Vila-real, agarraves el camí a Betxí i al cim del Barranc dels esbarzers estava Tetuan.

En poc de temps es va convertir en una casa que freqüentaven els amics de mon pare, allà venia un i portava una fogassa de pa, l'altre un tros de cansalada i així esmorzaven cada dia els homes antes d'anar a treballar.

-I no queda res de Tetuan? li he preguntat i em respon:- sí, només la porta de fusta i les lletres de rajola on encara es pot llegir: TETUAN., i pensant en Tetuan he recordat a San Cristòfor.

Tenia un San Cristòfor, que m'havia regalat mon pare. Un amic d'ell que feia figuretes li havia regalat suponguem en agraïment per els ratos que es passava en Tetuan, jo no tenia nines i jugava amb San Cristòfor.

Just en aquest punt se'm ha escapat una rialla, perquè ella somreia perduda en el seu record d'infantesa.

Vaig perdre a San Cristòfor, i el meu germà Pepe em diu:-Vine Maria que me pareix que he trobat a San Cristòfor, mon anem els dos per un caminet i arribem a uns horts on hi havia una barraca de canyes i fang, i a dalt de tot com protegint-la estava San Cristòfor. Agarra el meu germà la navajeta i talla per furtar el San Cristòfor.

-No iaia! es va enfondrar la barraca! (aqui continuava jo perquè ella no podia parlar del riure que tenia) i continuà

-Tota a terra, filla. A la San-demà dematí venen els homes a esmorzar i el meu germà i jo jugàvem i sentim que diu un:

-Sanz no t'imagines lo que m'ha passat...-(Sanz era el pare de Maria és a dir el meu besavi)

I diu ell:- no, però com m'ho diràs...

-Per robar-me a San Cristòfor m'han esfondrat la barraca.

El meu germà que s'alça i diu:-Maria mone a jugar al carrer!
I per això li he dit a ta mare, antes de morir-me vull anar a Tetuan.
-aH! que vols recuperar a San Cristòfor
I em diu: No, només vore TETUAN