ABANS DE MORIR-ME PORTEU-ME A TETUAN

🌿 Les batalles de Maria

Tetuan

La sobretaula és un bon moment per explicar històries. I com alguns i algunes ja sabeu, a casa de la meva mare també hi ha la meva àvia, nascuda l’any 1922.

De totes les coses que admire d’ella, en destacaria la memòria magnífica que té. Perquè, essent analfabeta —és a dir, sense el recurs de l’escriptura per fixar els records— conserva intactes detalls que avui s’ignoren fins i tot en llibres, i que semblen nimietats, però que en realitat ens ajuden a confegir una història.

Érem al primer plat quan m’ha dit:

—Hui li ho dia a ta mare: abans de morir-me vull anar a Tetuan.

—A Àfrica, iaia?

Ella somriu i deixa anar una rialla mentre es cobreix els llavis:

—No dona, no! Tetuan és la primera casa que vam tindre. Jo tenia tres anys i Manuel i Pilar encara no havien nascut.

Era una caseta blanca, redona i enfarinada que mon pare va batejar com Tetuan perquè semblava una caseta àrab. Allà teníem molt de camp per jugar al carrer, quan encara no havíem de treballar.

Estava situada a una hora a peu de Vila-real. Agarraves el camí de Betxí i, al cim del Barranc dels Esbarzers, estava Tetuan.

En poc temps es va convertir en una casa freqüentada pels amics del meu pare. Allà venia un i portava una fogassa de pa, l’altre un tros de cansalada… i així esmorzaven cada dia els homes abans d’anar a treballar.

—I no queda res de Tetuan? —li he preguntat.

—Sí… només la porta de fusta i les lletres de rajola on encara es pot llegir: TETUAN.

I pensant en Tetuan he recordat Sant Cristòfor.

Tenia un Sant Cristòfor que m’havia regalat mon pare. Un amic seu, que feia figuretes, l’hi havia fet arribar —suposem que en agraïment pels ratos que passava a Tetuan—. Jo no tenia nines i jugava amb Sant Cristòfor.

Just en aquest punt se m’ha escapat una rialla, perquè ella somreia perduda en el seu record d’infantesa.

Vaig perdre Sant Cristòfor.

I el meu germà Pepe em va dir:

—Vine Maria, que em pareix que he trobat a Sant Cristòfor.

Vam anar per un caminet fins a uns horts on hi havia una barraca de canyes i fang. A dalt de tot, com protegint-la, estava Sant Cristòfor.

El meu germà va agafar una navalla i va tallar per furtar-lo.

—No iaia! —li vaig dir— es va enfonsar la barraca!

Tota a terra, filla.

L’endemà de matí, mentre els homes venien a esmorzar, el meu germà i jo jugàvem al carrer i vam sentir que un home deia:

—Sanz, no t’imagines el que m’ha passat…

(Sanz era el pare de Maria, és a dir, el meu besavi.)

I ell responia:

—No, però com m’ho diràs…

—Per robar-me Sant Cristòfor m’han esfondrat la barraca.

El meu germà es va alçar i va dir:

—Maria, mone a jugar al carrer!

I per això li vaig dir a ta mare: abans de morir-me vull anar a Tetuan.

—Ah! Vols recuperar Sant Cristòfor?

—No. Només vore Tetuan.

---

🌙 Nota editorial

Aquest relat forma part de Les batalles de Maria, una secció dedicada a la memòria viva, la transmissió oral i la dignitat dels records que no necessiten ser escrits per existir.