MIATZIL (SAVIESA)

 

Fa temps vaig somiar amb una anciana índia, molt semblant a la dona virtual d’un vídeo que havia vist. Modelava figures de fang i em parlava —del que em va dir, no en puc fer públic el contingut—. Vaig apuntar-ho a la llibreta dels somnis, com si allò tingués un lloc natural dins la meva memòria.

Des de ben petita he tingut la sensació d’haver viscut altres vides. No com una certesa, sinó com una intuïció persistent. Sempre he sospitat que la manera com miro el món —aquesta necessitat d’anar més enllà del visible— no és altra cosa que el rastre d’una trajectòria que s’ha anat allargant amb el temps.

Sé que la vida és curta, però fa massa temps que sento una urgència de canvi. Ho canviaria gairebé tot: la casa, la feina, els ritmes, fins i tot la manera de respirar els dies.

Era això la crisi dels cinquanta? Potser no és cap crisi. Potser és només el moment en què deixes d’oposar-te al moviment de la vida i comences a entendre que cal adaptar-se al que et demana. I ara mateix això em travessa amb una claredat absoluta: necessito acció.

També hi ha canvis en la meva obra. 11.11 La Profecia passa a dir-se 11.11 El Presagi. Hi havia massa llibres amb títols similars i vaig sentir que aquest canvi li donava una identitat més pròpia, més precisa, més meva. En breu en parlaré amb calma; he decidit posposar el llançament perquè encara necessita alguns ajustos interns.

I també us parlaré aviat d’una antologia, Jo tinc una mort petita, però ho faré amb més detall quan sigui el moment.

Per cert, no puc escriure per WhatsApp, així que si em contacteu potser no podré respondre de seguida. Ho intentaré solucionar aviat.

Dolços somnis. Descanseu. 🌙