TU TAMBE POTS FER UN MON MILLOR COM A MÍNIM PER A ALGÚ

 

Avui m’abelleix parlar del que faig en silenci.
D’aquells gestos que no proclamo, però que neixen del cor.
Fer el bé sense escarafalls, sense esperar-ne aplaudiments.
Només perquè sí. Només perquè algú ho necessita.

Penso sovint en aquells que arriben als 50…
Amb els somnis complerts, la casa somiada, la feina que la paga,
la família ideal, els diners per col·leccionar capricis.
I, tot i així, es pregunten:
“I ara què?”

Llavors arriba la nit més fosca de l’ànima.
Un buit emocional que et devora en silenci.
Els amics ja no vibren com abans,
les aficions es desdibuixen en l’avorriment,
les converses s’esgoten abans de néixer.
I comences a jutjar els altres.
Aquells que no han tingut la teva sort.
Com si valguessin menys…
només perquè no tenen el que tu tens.

Però no saps —o oblides— que la felicitat és íntima, sagrada, senzilla.
Potser aquell que viu en un piset petit,
amb una família humil i dos amics que l’abracen quan el món cau,
és més ric que tu.
Perquè somriu entre llàgrimes,
i no ha hagut de comprar companyia per no sentir-se sol.

Ser ric no és tenir molt.
És saber viure amb el que es té.
És lluitar sense perdre l’alegria,
caure i aixecar-se amb dignitat,
inventar llums dins la tempesta.

Pobre no és qui no té,
sinó qui no sap compartir.

A tots aquells que jutgen sense saber,
us diria:
també podeu fer un món millor.

No cal fundacions ni grans gestes.
A vegades, un món millor és:
– un somriure compartit amb algú que ha perdut,
– un silenci acompanyat,
– una barra de pa i una llauna deixades amb amor,
– un currículum fet a algú sense feina,
– un respecte profund cap a qui escull ser diferent.

Fer un món millor és possible.
Amb poc.
Amb gairebé res.
Amb cor.

I als que parlen sense mesura,
que llancen paraules com dagues,
els desitjo una cosa:
salut.
Perquè puguin gaudir molt de temps d’allò que tant defensen,
mentre el món, en silenci,
canvia gràcies als que estimen sense fer soroll.