COSES MEVES

 

Hi ha una mena de silenci que arriba després de molt soroll. No és buit, no és absència. És un silenci que sosté, que ordena, que et torna a casa.

He viscut massa temps buscant-me en llocs equivocats. En mirades que anaven i venien. En paraules que no sempre es quedaven. En expectatives que canviaven de forma segons qui les mirava. I enmig de tot això, jo em perdia una mica més cada vegada.

Hi havia un brunzit constant, com una esquerda fina que ho travessava tot. No sabia posar-li nom, però el sentia en cada pausa, en cada moment en què intentava estar present i no podia del tot. Sempre faltava alguna cosa. Sempre jo.

Fins que un dia —sense grans revelacions— vaig començar a quedar-me.

A escoltar-me sense pressa. A mirar-me sense fugir.A reconèixer-me, fins i tot en allò que no sabia com estimar.I va ser allà, en aquest espai petit i honest, on alguna cosa es va tornar clara:

el meu valor no depèn de tu. Ni de ningú.

No és negociable, no és variable, no és una cosa que es guanyi o es perdi segons el dia o les mirades. Hi és. Sempre hi ha estat. Només havia après a buscar-lo massa lluny.

I des d’aquí, el món canvia. No perquè sigui diferent, sinó perquè ja no el necessito per sostenir-me. El present deixa de ser un lloc incòmode i es converteix en un espai habitable. Més lleuger. Més meu.

I en aquest camí, hi ha hagut mans que no han deixat anar.

Persones que, des de fa tres anys fins avui, han sabut quedar-se sense demanar explicacions. Que han entès els silencis, que han compartit el riure fins i tot quan semblava fora de lloc. Que han estat refugi sense fer-ne bandera. Sou imprescindibles.

No per omplir cap buit —perquè aquest ja no em governa— sinó per tot el que suma tenir-vos a prop. Per la veritat que hi ha en cada conversa, per la calma que deixeu quan tot es mou.

Gràcies per ser-hi d’aquesta manera tan vostra. Gràcies per fer-me costat sense fer soroll.

Gràcies per convertir els dies difícils en alguna cosa que també es pot recordar amb un somriure.

Avui escric des d’un lloc diferent. No des de la manca, sinó des de la presència. No des de la necessitat, sinó des d’alguna cosa més tranquil·la, més fonda.

I potser és això, al final, el que volia trobar.

Gràcies.