ALFONSINA STORMI

Alfonsina Storni (1892-1938) va ser una destacada poeta, escriptora i feminista argentina, considerada una de les figures més importants de la literatura llatinoamericana del segle XX. Nascuda a Santa Fe, va créixer en un ambient marcat per la seva situació econòmica difícil i la seva relació amb la seva mare, amb qui va tenir una estreta connexió. Va començar a escriure poesia a una edat jove i es va traslladar a Buenos Aires, on va entrar en contacte amb els cercles literaris de l'època. Storni va destacar per la seva mirada crítica a la societat, especialment pel que fa a la situació de la dona. Les seves obres aborden temes com la solitud, l'amor, la mort i les desigualtats de gènere, i va ser una fervent defensora dels drets de les dones. El seu estil poètic, marcat per la passió i l'expressió de sentiments profunds, es va influir per la lírica modernista, però també va incorporar elements de realisme i simbolisme. Algunes de les seves obres més importants són La inquietud del rosal (1916), Irremediablemente (1919) i Languidez (1920), en què va mostrar la seva evolució com a escriptora i la profundització en els conflictes emocionals i socials. La seva obra va ser un crit contra les convencions socials que restringien la llibertat de les dones, i va utilitzar la seva poesia per qüestionar els rols tradicionals imposats per la societat.

Alfonsina Storni va patir greus problemes de salut mental i, enfront de la seva llarga batalla contra la depressió, va decidir posar fi a la seva vida el 1938. Malgrat la seva mort prematura, el llegat literari de Storni continua sent una font d'inspiració i un referent en la lluita pels drets de les dones i la llibertat creativa.

Versos a la tristesa de Buenos Aires

Carrerades tristes, rectes, grises i iguals,
On de vegades asoma un bocí de cel,
Les seves façanes fosques i l’asfalt del sòl
Van apagar els somnis suaus de primavera.
Quants cops vaig transitar per elles, distreta, empapada
En el vapor grisós, lent, que les decora.
De la seva monotonia la meva ànima pateix ara.
—Alfonsina!— No cridis. Ja no responc a res.
Si en alguna de les teves cases, Buenos Aires, em moro
Veient en dies de tardor el teu cicle presoner
No em serà sorpresa la llosa pesada.
Que entre els teus carrers rectes, escampats pel seu riu
Apagat, brumós, desolador i ombrívol,
Quan feia via per ells, ja estava jo colgada.