WINTER, INTERN. DE NEUS DINS CORS. DE SILENCIS PROFUNDS let it's snow ...

 

Avui prenia un tallat amb el Jordi, i a la Taula del costat hi havia un noi d’uns 14 anys amb el que suposat que eren els seus avis, l'àvia intentava connectar amb ell, sense èxit, i he pensat en tots els nois i noies, nens i nenes que passaran un Nadal diferent, al que estan acostumats. Alguns i  Algunes per que la tragèdia els ha sacsejat la vida, d’altres per la decisió dels seus pares, mentre arribava una família de 4 generacions que anava plegada a esmorzar al bar, aquelles nenes petites encara no eren ni conscients de la seguretat que dona disposar d’una família, una família que sovint menystenim perquè és la que ens ha tocat, però si es família de veritat recordes totes les vegades que han estat al teu costat, recordes els que enguany ja no hi seran, recordes la màgia infinita de mirar al cel i esperar que un polsim d'estels sigui la petjada d’un carruatge majestuós ple de regals. El Nadal sempre em provoca una estranya tristesa, una melangia i una impotència per no poder romandre en aquell còmode e innocent  estat que et permet creure que el món és un paradís inabastable.  

Ara que s’encenen les llums, hi ha cors plens de neu, persones en un fosc hivern per les que se’m encongeix el cor.  

Solia queixar-me quan era adolescent de l’obligació familiar de romandre plegats en aquestes dates, perquè habitava en mi  l'ànsia de festa i de fer coses diferents. I ara recordo la meva àvia quan em deia:- Algun dia no tindràs aquests Nadals Sandra., ja tindràs temps.  i com sempre quanta raó tenia.

 Que romántiques algunes mentides. au va... Estats Units que hi va tothom.