UNA PENA INMENSA PER UNA SOCIETAT SENSE ÁNIMA

Avui un company de feina i jo pensàvem que ens hem equivocat de segle, comentàvem que la gent en general s’ha tornat superficial, egoista, manipuladora, hipòcrita i que cada vegada més hi ha gent sense ànima. La catàstrofe natural i política de València despulla una humanitat que ens mostra les seves pudent vergonyes, però no només, també la societat. Durant molt de temps he traginat una solitud pesant dins meu perquè m’era molt difícil compartir ni tan sols una conversa sense adonar-me'n que no importava res el que estava dient, som una espècie d'autòmats sense pensament crític.  Gent que marxa a mitja conversa, silencis estranys quan dius alguna cosa perquè detectes les mirades que es diuen entre ells: “després parlem” heu sentit això”?, és com si la gent de vibració baixa hagués inundat tots els espais. Amb això no parlo pas de distincions culturals,  hi ha gent de poca cultura d’una educació exquisida, y gent molt preparada culturalment d’una mala educació supina. Quina tristesa em produeix la gent sense somnis, i directament enfocada en la vida dels altres perdent la seva, o potser es perquè l'afronta a la pròpia vida els és insuperable? I així maten el temps...  

Quina impotència em produeix saber que aquesta condició humana es conforma amb una consciència tan pobre, i quin paüra la societat en la que viuen, vivim. Totes les meves creences se’n han anat a la merda en un any. Jo pensava que la gent ruïn era escassa i que el mon era de gent bona, i no.  

Al final penso que es necessita temps per trobar a les persones correctes i que Déu em portarà al camí les que si son, aquelles en les puc riure i ser jo mateixa i explicar les meves coses i m’escolten i jo a elles, persones que s’adonen dels meus ulls plorosos quan no estic bé. La resta plens de carència d’empatia, d’humanitat se’n poden anar ben Bé al no res.