LA VIDA AL BOSC DE SHERWOOD

 

Ja fa temps que algú em va dir:

—Ets una energia màgica que envolta els arbres del bosc de Sherwood.

Aquest bosc és mundialment conegut perquè hi transcorren les aventures d’en Robin Hood, un dels primers personatges de la literatura que fa justícia robant als rics per repartir entre els més necessitats. Amb això no vull dir, ni de bon tros, que jo sigui hereva d’aquell home, tot i que em sento orgullosa de moltes de les coses que el meu cor m’ha impulsat a fer.

El cas és que, si bé la figura del lladre comú continua existint, avui cal afegir-hi una altra figura: la del lladre emocional.

Fa cinc anys vaig tenir un somni. Una veu em deia:

—Et robaran, Sandra. Serà un lladre de guant blanc, fi i elegant. Si no estàs atenta, t’ho prendrà tot.

Em vaig despertar sobresaltada i vaig anotar el somni. Ho faig des que tenia nou o deu anys. He omplert llibretes senceres de somnis, intuïcions i missatges estranys. Però aleshores no tenia ni la més remota idea del que aquell advertiment significava.

Durant uns dies vaig vigilar la cartera, el mòbil i les coses materials. No vaig trobar a faltar res. Amb el temps, però, vaig entendre què m’havien robat realment: l’alegria, la il·lusió, l’emoció de viure, les ganes. I ho van fer de la manera més absurda.

Perdonar-me no ha estat fàcil. Al capdavall, jo ja havia estat advertida. Però l’avís havia arribat molt abans que els fets, i quan la vida et posa davant allò que necessites aprendre, sovint no reconeixes el perill encara que l'hagis somiat.

Després van arribar altres missatges, tan místics com misteriosos. A través dels somnis, de cançons inesperades, de missatges de WhatsApp que semblaven respondre preguntes que no havia formulat en veu alta, d’ocells estranys, d’animals que mai no havia vist, de plomes que apareixien entre els cabells. Senyals, coincidències o potser simplement la manera que té l’univers de fer-se notar.

Per això havia d’escriure **"11.11 El presagi"**. Perquè hi ha advertiments que no arriben per ser entesos immediatament, sinó perquè un dia, quan el temps completa el cercle, reconeguem que sempre havien estat allà, esperant-nos.

Tampoc no era la primera vegada que algun bandoler m’assaltava pels camins de Sherwood. Amb els anys he entès que aquesta capacitat meva d’idealitzar també necessitava ser treballada. Altrament, la vida et reserva massa frustracions i massa miratges.

Al principi tot semblava fàcil: un somriure, una conversa, una mirada. Però després sempre acabaven marxant darrere d’uns talons alts o d’un escot. I jo, durant un temps, m’apagava. Em tornava silenciosa. Els veia allunyar-se i plorava.

Aleshores la meva àvia em deia:

—La bellesa és a l’interior, filla.

I jo li responia:

—No es queden prou temps per descobrir-la, iaia.

Ella somreia i contestava:

—Si et volen pel cos, només voldran el teu cos. I després marxaran.

Aquelles paraules, que em van acompanyar tant de soltera com, inexplicablement, també de casada, em feien mal. Però el temps acostuma a donar perspectiva. I més endavant, quan retrobava algun d’aquells bandolers, sovint m’acabaven dient:

—Per què no et vaig veure?

I jo sempre responia el mateix:

—És molt senzill. No era el que buscaves. I està bé. Perquè jo tampoc buscava algú com tu.

Ara ja no em fa patir. El que no ha de ser, sovint és millor que no sigui.

Només cal continuar avançant pel bosc de Sherwood. Descobrir papallones daurades que volen en espirals imaginàries. Abraçar arbres inacabables. Respirar l’aroma de l’herba i dels matolls humits de l’albada. I, de tant en tant, gaudir d’aquella llum turquesa que es torna morada quan obro un paraigua imaginari de llum sobre el món.

Ara bé, avanço en guàrdia.

He après a defensar-me dels bandolers que volien robar-me el cor. Potser ja guardaven a les seves arques nombrosos botins d’ànimes desemparades, convençuts que la solitud les faria vulnerables.

Però jo continuo caminant.

I el bosc, després de tot, encara és ple de màgia.