LA VIDA AL BOSC DE SHERWOOD

 

Ja fa temps que algú em va dir: -Ets una energia màgica que envolta els arbres del Bosc de Sherwood. Aquest Bosc és mundialment famós perquè allà transcorren les aventures de’n Robin Hood, un dels primers personatges de la literatura que fa justícia tot robant als rics per repartir entre els necessitats. Amb això no vull dir ni molt menys que jo sigui hereva d’aquell home tot i que hi estic orgullosa de les coses que m’ha mogut a fer el cor. El cas és que tot i que la figura del lladre comú perdura físicament vull dir, ara cal afegir la figura del lladre emocional. Bé, fa cinc anys un somni em va dir, et robaran Sandra, es un lladre de guant Blanc, fi i elegant i sinó estàs atempta t’ho prendrà tot. Vaig despertar-me i vaig apuntar el somni, ho faig d’ençà que tenia 9 o 10 anys, en diferents llibretes, però no tenia ni la més remota idea a què es referia el somni. Vaig estar uns dies alerta del mòbil, de la cartera, però no vaig trobar a faltar cap cosa important, fins que al cap del temps  he descobert que em va robar l’alegria, l’emoció, la il·lusió en definitiva les ganes i de la manera més absurda. Perdonar-se no ha estat fàcil perquè ja estava avisada però això era molt abans de que passés realment.  Després i mentre vingueren altres missatges místics i misteriosos per totes les vies, els somnis, el wattssap, les cançons, ocells estranys, animals que no havia vist mai, plomes als cabells  i crec que ja està. Havia d’escriure  “la Profecia” perquè per mi ha estat real. Tampoc no era la primera vegada que m’assaltava algun bandoler a Sherwood. Però aquesta capacitat d’idealitzar l’havia de treballar perquè sinó imagines quantes frustracions et depara la vida, quants miratges a Sherwood. De primer tot semblava fàcil, un somriure, una conversa però després sempre se’n anaven darrere uns talons o un escot I aleshores durant un temps m’apagava, em tornava silenciosa, els veia i plorava aleshores la meva ávia em deia “La bellesa esta en l’interior filla” i jo li  contestava:- No es queden massa temps per descobrir-la iaia- a lo que ella responia:- si vens cos voldran el teu cos i després es deixaran. Això que em passava de soltera i també inexplicablement de casada i que a mi em feria, al cap de temps quan em trobava al bandoler de torn sempre m'acabava dient:- perquè no et vaig veure, i jo sempre dic és simple:- no era el que buscaves i ja està, no passa res esta bé, perqué jo tampoc buscava algú com tu. Ja no me fa patir, el que no ha de ser és millor, només cal avançar pel Bosc de Sherwood descobrir papallones daurades que fràgils volen en espirals imaginàries, abraçar arbres inacabables, gaudir de l’aroma de l’herba i els matolls humits de l’albada i de tant en tant  gaudir de la llum turquesa que es torna morada quan omplo amb un paraigües imaginari de llum el món.  Ara bé, en guàrdia i havent aprés a defensar-me de bandolers que volien robar-me el cor.  Segurament ja tenien en les arques molts motins d'ànimes desemparades a les que le solitud les pretenia febles.