papallones en la llum

 

Ja ho he explicat algunes vegades, el nom fel blog  venia perqué quan treballava com encarregada de botiga a Sarrià tenia una clienta que es deia Ángeles, l’Ángeles era gallega havia arribat a Barcelona de joveneta i es dedicava a la neteja de locals, d’escales i fins i to de cases perqué tenia quatre fills. Quan la vaig conèixer ja tenia cáncer de pit, i de vegades agafava una camisa, o un jersey i em feia anar als provadors a dir-li com li quedava. Portava un parell de mitjons als sostenidors, però ella reia i feia broma, i jo m’encongia tota i el cor se’m feia petit. Aquella dona tenia un coratge indescriptible i un amor increïble per la vida. Una nit em vaig despertar a les tres i tenia un poema al cap deia alguna cosa com:- dejarme volar que soy libre una mariposa en la luz... deia mi cabellera larga se eleva  por el viento del cielo. Vaig pensar quin poema més estrany, el cas que van passar dos dies que jo tenia a la bossa el poema, quan vaig veure passar a les seves filles cap a l’església al capdamunt del carrer major on jo treballava anàven de negre,.  🙁 De seguida vaig anar a cercar-les, L’Ángeles havia mort, no vaig poder parlar em vaig quedar en silenci i amb els ulls presos de llàgrimes. Aquell mateix mati vaig anar a la paperria margenat a comprar-li un paper de pergamí. En Jordi me’l va demanar el poema, el recordatori que havien repartit a les misses deia:- dejarme volar pues soy una mariposa en la luz, si viérais mi pelo negro, mi melena se eleva con el viento del cielo. Me l’havia dictat ella en somnis, i aquella nit del 8 d’octubre del 2008, quan vaig crear aquesta pàgina vaig  pensar “papallones en la llum” per l’Ángeles,. Avui pensava que tota la meva vida, la gent m’ha vist com una papallona fràgil, i dispersa que va volant amunt i vall amb un somriure. I es pensaven que això els donava dret a destruïr-me, o a intentar-ho almenys.  Ho dire només un cop, no m’interessen els diners de ningú, i l’amor si nos es de veritat no el vull, ni de  parella, ni cap classe.  Ara el meu cor determina qui es mereix el meu temps i qui no, he comés l’error imperdonable per mi de donar l’oportunitat abans de conèixer les persones.  Ja la soledat no m’espanta, em reconforta més aviat. I Agraeixo cada minut amb els meus.  Us asseguro que sinó fos pels que m’estimo fugiria a un paratge a observar la natura, quieta sense cap interès en res més.  

Es ella qui m’envia papallones blanques quan agafaria la porta de la feina i no tornaria mai més.