EL DIARI DE SANDRA JONES

 Ahir vaig tornar al barri, al barri on vaig començar a escriure. Díes abans habia représ el contacte amb una bella amiga, una amiga que va formar part de la meva vida fa molt temps i a qui les circunstàncies parale.les ens havien allunyat. Ara que torna una mcia l’estabilitat a la meva vida, després de sanar el dolor d’un fet que ens va sacsejar com a família. El cas és que vaig treballar al carrer major de Sarrià durant set anys, una época daurada que seria determinant en les nostres vides. El  moment en el que vaig començar a escriure poemes, i així doncs ahir hi anava  hipnotitzada pels carrerons antics, per la xocolateria, la pizzeria, la perfumeria i els comerços petitons i lluitadors del carre Major de Sarrià. La botiga on jo era supervisora i la meva cosina dependenta formava part de una cadena de botigues de roba, i allà la vida traspuava plácida i ens augurava un futur inmediat brillant. Vaig quedar-me uns segons mirant aquell aparador on jo entrava decalça a decorar i on a vegades em posava un barret i un foulard i em feia passar per un maniquí per riure dels dies i les hores. Anys més tard algú em confessà que passava per allà sense que jo me’n adonés per veure la felicitat als meus ulls. Vam recordar juntes la cafeteria San Marco, una cafeteria italiana on estrenar el matí amb el croïssant de mantega, el café amb llet o el “Suís” i on a poc a poc vam fer una colla de gent que treballàvem al  barri malgrat alguns érem de la perifèria de Barcelona. Recordar “ l’amic invisible” de la colla, les xerrades a la botiga, la petita joieria de la Irene, la papereria de la  Yosune, i tots els comerços que van ser les ales del Papallones en la llum. Un bategar endins que m’oferia el context per començar a sommiar en ser poeta. 

A la papereria Margenat  hi comprava els pergamins per fer poemes, el sr. Margenat era molt seriós i tímid potser tant que semblava que tingués Mala bava, però un dia em va preguntar:- per a que el vols el paper de pergami?- per un poema vaig dir:- i aleshores la llum li va envair els ulls, i em va treure un poemari, i em va dir, es de la meva neboda (el que va dir a continuació no es publicable) però després em va dir:- me l’ensenyarás el poema?- i li vaig dir si! i cada vegada que escrivia un poema com ara per Sant Medir li portava, i un dia amb un somriure inmens, em va dir:- Nena serás una poetassa! Gràcies Jordi Margenat, que estiguis bé. 

Si anéu a Sarrià heu d’anar a dinar al restaurant “Casa Joana” on el menjar és una exquisida barreja de tradició e innovació, i on l’acollidora energia de la meva Angie fa els moments especials. I ara  mentre se’m neguen els ulls d’enyor de la gent que va venir un per un a la botiga a portar-meu n present per la meva nova etapa els dedico aquest petit i humil homenatge. 

 Per cert “tremendus” els bombons de la pastisseria de JV. FOIX, al final vaig gunayar el certàmen de la réplica dels seus verssos al seu centenari com Homenatge a mi mateixa, per haver anat tants cops a Gaudir de les seves ensiamades.