EL DESTINY (PART PRIMERA)

 part Primera 

El “Destiny” era un pub musical situat al final del passeig marítim, era un local elegant, contemporani amb cert Glamour que havia arreplegat una clientela selecta. El seu ambient de swing i jazz feia que l’edat dels clients fos una edat madura. El vent de vora mar agitava la llum de les espelmes de la terrassa i s’aixecava ja la brisa de tardor que barrejada amb la salinitat t’obria el pit.  

Na Sara havia quedat al Destiny amb l’Eva, l’Eva era la seva amiga de tota la vida que havia tornat a casa després de molts any de treballar a Londres, tenien la facultat de tenir una relació única que feia que quan començaven a parlar reprenguessin l’ultima frase de l’ultima conversa. Na Sara havia estat estona per decidir que es posaria aquella nit mentre recordava l'adolescència davant del mirall amb les amigues, aquella nit havia triat anar de negre, li era un color còmode, li encantava l’elegància del negre, i rossa com era li quedava bé, va entrar a demanar un “martini Blanc” i observà l’estança encara semi buida. Al fons es sentia la gresca d’algún sopar d’empresa o simplement d’una reunió d’amics.  

A la radio sonava monna Bell “cuándo, cuándo, cuándo” Na Sara va somriure discretament, pensant en l’oportunitat de la Cançó ja que l’Eva encara no havia arribat. Ja asseguda a la terrassa i amb la copa entre les mans, perduda en els seus pensaments no es va adonar que apareixia un home que li va preguntar:- perdona esta ocupada? Mentre feia el gest d’emportar-se la cadira, Na Sara va dir, si! Bé, no, ara no després si i va riure en adonar-se que portava tant de temps aïllada del mon que no era capaç ni de respondre una pregunta simple a un desconegut. L’home esperava entendre la resposta amb cara de sorpresa. Era alt, i prim, i tenia uns ulls blaus i profunds, restà en silenci esperant la resposta definitiva a la pregunta de la cadira, al final Sara va començar a riure i va dir:- finalment:- Pren-la! Quan vingui la meva amiga ja veurem!- ell va tornar-li el somriure i s’allunyà amb la cadira a una taula on ja hi havia quatre persones més assegudes, però mentre Sara restava perduda en els seus pensaments va intuir que ell la mirava fixament i des de la distància i va pensar:- a que l’he tornat a liar!- l’Eva va arribar deu minuts tard per no perdre la costum, va pendre la primera cadira d’una revolada i es va asseure amb un:- Holaaaaaaaaaaa! Ja sóc aqui!, nena quines ganes tenia de veure’t! Sara es va aixecar i es van abraçar fosses mentre es deien t’estimoooooooo.  

El cambrer va sortir a prendre-li nota mentre l’Eva no podia parar de xerrar, :- ei que xulo no el local?! Esta molt bé, m’encanta! Es romántic, i contemporani, en mitja hora es van posar al dia, que si les feines, que si els companys, que si els projectes de cadascuna, que si els records i coneguts i noves notícies de conegudes i coneguts. Després de tanta xerrameca continguda l’Eva va dir, bé i que? Com anem d’homes?- d’homes? Va dir la Sara, quins homes?, van riure i Na Sara va dir, no... puc pensar en homes?- però que dius! Si sempre has estat enamorada d’algú, impossible però la teva especialitat., però... en sério? Sara!!! Que ets viva?:- si? Digué la Sara, ja no ho sé si sóc viva o morta en vida, el cas es que he aprés, he aprés un altra manera de relacionar-me amb els altres, ja no puc fer-ho com abans- escolta li va dir l’Eva:- dos martinis com a molt o ja no sabre de qué parlem- Sara va somriure i va dir em pensava que podia ser jo mateixa amb algú i no podia, i ara només vull ser jo i això implica que hi ha gent que no esta preparada per com sóc jo, sento que stic fora del meu lloc, Potser toca retirar-se del panorama, vull estar sola, necessito estar sola. L'Eva es va aixecar i la va enllaçar en els seus braços, ni de conya va dir:- el que ha de ser per tu ho será- i li encantaràs tu com tu ets i podràs ser tu i si no pots ser tu mateixa és que no és ell, d’això m’ho sembla o aquell d’aquesta taula del costat no et treu l’ull de sobre?- no t’ho sembla no, no em treu l’ull de sobre! Es guapu!- ho sé- i si el perseguim? Perseguir-lo? Com quan teníem quinze?- si, te’l trobes casualment més tard... amb dos martinis... deixes aquesta rigidesa de la superresponsable amb principis morals i... :- i res Eva!- que sempre has estat molt lleugera!- jajaja Saraaaaa! Viu! Una mica has plorat tant! Viu!!!-