coses meves

Aquestes alçades de la vida, ja no crec que a mi em passin més coses que a la resta de la gent, crec que és simplement que jo les observo amb uns altres ulls. Avui pensava que DÉU O l’UNIVERS, o la font suprema o el que vulguis que sigui això que observa i dirigeix les vides, bé tothom es el propietari de la seva pròpia vida, o ens ho pensem, de vegades son les circumstàncies i això per mi, i ara he descobert que és un error garrafal. Tampoc no és fàcil canviar la vida d’un dia per un altra quan tens responsabilitats i família que depenen de tú. Em costa tant no poder explicar les coses que em passen, sempre he estat una dona sociable i divertida, però potser la meva manera de dir les coses de vegades immersa en la metàfora em fa perdre credibilitat. L’altre dia anava amb el cotxe, amb la meva nena, i em vaig aturar a un pas cebra perqué passava un senyor negre (això de negre és el de menys però es que ho haig d’explicar pel que vindrà després) l’home em va mirar i li vaig somriure, i em va llençar un petó, vaig pensar que ja m’havia tornat a imaginar alguna cosa, quan les coses no es resolen determino que m’ho he inventat i endavant, i així tanco el tema, sinó giraria en bucles eterns. Fins la meva filla, v dir, ala! Mama que te ha tirado un beso! 😊 i jo li vaig dir bé, perqué m’he aturat al pas cebra- en arribar a casa diu ma filla al Jordi:- a la mama un señor negro le ha tirado un beso!- i dic ja veus com esta el tráfic que fins i tot per aturar-te a un pas cebra et llencen petons, aquella mateixa nit, estava a sota del banc de casa, i ve un xaval i em diu:- perdona tindries una cigarreta i li dic si, en donar-li em fa una reverència i diu:- Gràcies sa majestat! 😊 així és com Déu em diu no passa res tontorrona, eixugat les llàgrimes que ja esta!  

Si arribes aqui a aquestes hores de la nit, t’he dit ja que t’estimo? 

Gràcies!