ARBRAR-ME

 Li havia promès a la nena que aniríem d'excursió al bosc, així que avui a les deu ja tenia enllestits els entrepans i l’aigua fresqueta. El fons de Sant Llorenç, és el meu particular bosc de les fades. Sents quan encetes el camí al bosc un microclima independent, regat per les aigües subterranees del riu Foix, on encara pots sentir aflorar la sentor a terra humida i herbes provençals. Dels arbres  tot  despenjant múltiples heures que semblen lianes salvatges, la melena frondosa de Gaia.  

Després el silenci, per tal que l’heura sentis la remor de les fulles, el cant dels ocells, i el moviment ràpid dels esquirols tot amagant-se. Al jardí privat dels porcs senglars quedaven uns pocs bolets verinosos, el Jordi li deia a la nena, no els toquis sinó l’han menjat els porcs es perquè es verinós, els animals tenen un instint ancestral per determinar allò que podem menjar i el que no.  

Aleshores he vist un arbre gegant, amb una escorça enorme, i m’hi he abraçat a aquell ancià que observa el moviment del temps i el vent, era tan ample que amb prou feines els meus braços abastien l’escorça, però m’ha vingut una sensació de calma absoluta. Una energia reparadora i renovadora que m’ha fet quedar-me uns instants allà amb el cap repenjat i allà hi deixat el passat al peu de l’arbre.