PENSAMENTS Y ANÉCDOTES.

✨ El sentit dels patrons i els senyals

Totes les persones som el cúmul d’experiències viscudes, i les nostres actituds i comportaments responen, en gran part, al mecanisme que hem desenvolupat com a forma de defensa pròpia.

No són tantes les persones que s’adonen que repetir patrons forma part del joc de la vida, i que el progrés no és real si no has extret un aprenentatge suficient com per actuar de manera diferent en la següent prova.

Així doncs, havent arribat al que podria anomenar un cert mestratge en experiències vitals, sento que és moment de fer un resum intern de la situació. El que en el món espiritual alguns anomenarien “tallar llaços kàrmics”.

Sí, m’he tornat més espiritual. I això no vol dir religiosa. Simplement vol dir que va arribar un moment en què la meva lògica ja no donava per més.

Cercant respostes a aquella vella pregunta que sempre m’he fet —per què tot em passa a mi?— he arribat a una conclusió més tranquil·la: tot el que he viscut tenia un sentit. Situacions que havia de travessar per extreure’n un aprenentatge, ja sigui íntim i personal o orientat a la meva manera d’estar amb els altres.

Fa un temps li deia a una coneguda —amb qui, sense saber ben bé per què, sento que puc parlar d’aquestes coses— que havia trobat el meu propòsit de vida. Ella em va preguntar:

—I com ho has fet?

I la resposta era més simple del que sembla: recordar allò que he fet de manera natural i que m’ha fet feliç. En el meu cas, ajudar emocionalment als altres.

📖 Una anècdota que torna

Últimament estic més absorta del que és habitual, que ja és dir. Recordava una anècdota literària que potser ja ha passat prou temps com per poder explicar.

En aquell moment treballava a Sarrià, a PULLS SARRIÀ, una petita botiga de roba econòmica del carrer Major. Jo venia de l’Hospitalet, i passava moltes hores allà amb la meva cosina.

Hi vaig estar vuit anys. Amb el temps, vam fer una colla de gent jove que treballava al barri però venia de diferents punts de Barcelona. A la botiga d’animals hi treballava en R., que estudiava Teologia.

Ell i jo vam connectar.

Un dia em va demanar si li podia deixar el meu últim manuscrit. Aleshores encara em feia vergonya ensenyar els poemes, però finalment li vaig donar La capseta de música, un poemari narrat des de la veu d’una anciana que obria una capseta de música per reviure els passatges de l’amor de la seva vida.

Encara recordo el primer poema:

“He obert la capseta aquella que em vas regalar tu, la ballarina està igual però jo em trenco l’ànima a miquetes…”

(…i el món continuava girant dins aquella fragilitat.)

Li vaig deixar el manuscrit.

Dos mesos després me’l va tornar. I jo, en silenci, ja imaginava mil històries: que l’havia presentat a un certamen, que se l’havia quedat, que havia passat alguna cosa.

Però no.

A la primera pàgina hi havia un text escrit a mà, amb una cal·ligrafia serena. Deia:

“Gràcies per fer-me l’honor de llegir el teu manuscrit secret. Has de treballar la lletra, no t’ho negaré, però tens el deure moral d’escriure. No pels premis ni pels recitals, sinó per les persones que no poden expressar com tu. El que importa no és el reconeixement, sinó tot l’amor que traspua la teva escriptura. Sé que en sabré de tu. No deixis mai d’escriure.”

El signava el traductor al castellà de Salvador Espriu.

Em vaig sentir petita per haver dubtat.