PARATGES DEL CAMÍ.

 

Al meu GM.  

Al meu GM. D’ençà de l’inici de la meva memòria, els experts diuen que al voltant dels set anys, que m’ha acompanyat el que anomenava “el buit”, era com una mena de desig de marxar, d’allunyar-me de tots i de tot, M'avorria molt jugar, no m’agradava gens, els jocs ni l’amagatall, ni el joc simbòlic, m’agradava seure a la riera a pensar. M’asseia a mirar com l’aigua circulava pel rierol, o sentia atenta els ocells, o observava papallones. La meva imaginació infantil em feia esperar que sortís una fada despistada. La meva visió tampoc no em permetia fer senderisme, perquè sovint ensopegava i acabava esgarrinxada, o en algun forat d’esbarzers sent la riallota dels meus cosins. No ha estat mai lo meu la muntanya. Finalment als 48 anys he descobert d’on venia aquella insatisfacció constant. Anit vaig estar treballant la meva part d’ombra, es a dir, totes les persones tenim una part de llum (la part que mostrem al mon i que naturalment fingim per tal de complir les expectatives socials, i una part d’ombra no tant agradosa però que inevitablement forma part de nosaltres i emergeix quan algú apareix a la teva vida i et provoca, et mostra aquella part de tu que no sabies que tenies per tal que davant d’aquesta evidència hi posis remei. He descobert algunes parts de mi, i el millor de tot es que descobert el perquè van sorgir en mi. Estic treballant molt la sensació d’abandó, i certament no puc dir que la meva família m’hagi abandonat mai, però d'alguna manera el meu subconscient em recorda totes les vegades que he estimat tant i he hagut de recollir aquell amor estès en una manta i fugir rambla avall (jajaja) perdoneu la metàfora. Ostres, ara no pensava emocionar-me, canviar aquell pensament cruel de “a mi no m'estimarà mai ningú”, pel de, i si “m’estima?, en serio?” no és fàcil, però l'últim somni em diu que haig de treballar amb això perquè la por es la profecia del desastre, L’energia de la por es manifesta abans que l’energia dels diners, o sigui que ara podria practicar manifestar:- oh quina por tinc a ser rica!!! Jajaja, ho provaré aquesta nit. Ja en soc de rica, quan arribo a un lloc i per aquells atzars hi ha algú que necessita la meva paraula, i quan això passa no parlo jo, els parla el meu cor, i aleshores veig aquell somriure emocionat i penso, que es això el que em fa feliç, emprar la paraula per calmar o sadollar algú que la necessita urgentment. Al final i reprenent el tema del buit, només puc emplenar-lo jo mateixa. Cercant allò que em fa feliç, sense esperar que ningú vingui a donar-me la felicitat. Trobant els petis i humils plaers que de moment em puc permetre. Gaudint de la família, de la poesia, de la platja i planificant somnis, i si, ja ho sé soc molt somiadora però es que alguns se’m han acomplert. Així que aquesta nit diré “tutto andrá benne!” per cert he somiat que menjava un filet d’un peix que en diuen “emperador” el meu subconscient es cas d’estudi, ni Carl Young sabria que fer-ne de tot això.