DIVAGACIONS

 

Tenia 13 anys quan la meva amiga Sheila i jo érem a sota de casa meva, a Torrelles. Era estiu i de nit, i xerràvem assegudes a terra, la Sheila es quedava a dormir que a l’endemà tenim assaig  de Twirling i ja quedava poc pels campionats. Aleshores ens vam quedar en silenci perquè una corrua de llumenetes volaven endreçades i en renglera i passaven per davant dels nostres ulls com un fil de llum que cosia l’aire. Va ser màgic, i vaig pensar quina preciositat la Terra i els seus mini-habitants.  He descobert la causa perquè ningú m’ha cregut mai, fins que no vaig aprendre a escriure, les coses que veia semblaven imaginàries. Algunes o eren, però d’altres no ho eren. El meu pare s’enfadava molt i em deia “mentirosa”, i es que per les persones que van per la vida sense observar res del seu voltant és molt difícil creure que hi ha altres persones que els passen tot de coses inversemblants.  

Aleshores vaig decidir que sinó hi havia una causa major, es a dir un fet pel qual una petita mentida salvaria el dolor d’una persona sempre diria la veritat, perquè total tampoc la creu ningú i la meva consciencia reposa tranquil·la. L’Heura és com jo, observa coses  i veu coses, però jo mai mai li diré mentidera al contrari l'animaré a escriure aquests somnis i aquestes històries. Qui sap si ha heretat aquest mon fantàstic de la mama.  

Tot canviant de tema,  m’ha abraçat en tornar de treballar i em diu :- mama te amo! Eres mi primer amor mama- i he pensat quina sort poder dir  te amo, amb aquesta alegria i sense haver de prejutjar com afectaran aquestes paraules a qui els hi dius, quina ràbia haver de controlar tot el que dic, només sóc jo amb una persona de la feina que sé del cert que no el desestabilitzaré mai, i vam riure perquè deia:- a veure que tu no saps la meva tendencia? I li vaig dir precisament estimat perquè la sé puc riure amb tu sense pànic. Mai li he dit a ningú els meus sentiments, primer perquè sempre hi havia la típica que s'adelitava com el pregoner, després perquè l’inspirador fugia  ràpidament no fos cas (Autoinfringit per una expectativa que s’allunyava de la realitat moltíssim) però al cap i a la fi la que ll s’havia imaginat, que jo no vaig dir mai, i així vaig aprendre a escriure els meus “t’estimo” a treure-me'ls de sobre per escrit sense mirar als ulls a ningú. Com és que es tant dificil d’entendre que jo pugui estimat tant a algú sense voler res més que fer-lo feliç, el cas es que hauria de ser recíproc sino es molt egoista i seria l’anti-tesi del meu altruïsme.  

Que és més important un “te quiero” o un te amo? Un te amo sempre perquè es un sentiment lliure, i un “ te quiero” es possessió i es voler que aquella persona et rendeixi “pleitesia”. I el t’estimo es preciós però li manca força, la passió s’escriu amb un “te amo”.  

Bona nit Bosc de les fades.