cuotidianitats i primícies.

 

Res no indicava que tindria la resiliència de l’heura, capaç de suportar el pedregam, i tanta i tanta sequera. Em pregunto com he errat tant de vida, i com podré  acostar-me a la que vull viure el que em resta dels dies. I em costa molt en aquest moment reprendre les responsabilitats, és més fàcil alienar-se, viure en un bosc imaginari a l’espera que surti una fada despistada com jo en algun racó feréstec i em somrigui.  Mentrestant continuo parlant sola, reflexionant la claredat blanca que per fi m’ha arribat després de gairebé cinc anys de nit més obscura de l'ànima. Va arribar el moment crucial en el que em vaig adonar que vivia en una bombolla de sabó, i dins veia el mon que volia veure, fonedís, hipermetròpic, però no era el real. La meva visió poètica de les persones m’ha traït fins al moll de l'Ós, entendre que les persones son com son i esta bé! No han de ser diferents per més que jo ho vulgui. I plorar-me m’he plorat tant!!, he plorat a aquella Sandreta d’adolescència nefasta, en quant l’amor i es clar, l’amistat era mitjanament pura, He dit Adeu a aquella Sandreta i l’he abraçada tant i li he repetit mil cops, ei, bonica, no era pas culpa teva, només que la gent projectava en tu allò que odiaven d’ells mateixos, només eres el mirall de frustració d’uns quants. No tenies la culpa Sandra de ser diferent, de retenir en tu la innocència de  pensar que encar una persona sola por canviar el mon. Déu et va donar el cos que havies de tenir pel propòsit que tens, res mes, has aprés a mirar-te als ulls i aixecar la barbeta del terra i dir:-ey bonica, tens tot l’amor a la paraula, tot l’amor a la veu, com diu la meva filla, sóc una dona feta d’amor, a la que la vida li ha donat molt fort, però tot és com havia de ser. Ni més ni menys perquè ja era escrit des de el principi. Team destiny ja sabien de tu i ja sabien de mi, i avui aquest matí he hagut de parar per escriure el primer poema de la segona part de 11.11. També m’he fet un fart de plorar avui però d’alegria. En la intermitència de la vida, i ha estat perquè m’ha escrit GODALL EDICIONS,  que ja tinc disponible a una llibreria el meu exemplar amb la participació en “FLAMERADES SORTIRÁN” de Maria Antònia Massanet com a curadora editorial. Es important perquè no son només poemes , es un estudi transversal que s’endinsa mitjançant els poemes en la poesia de les dones. I representa un salt qualitatiu important, un salt de gènere literari. Tenia tantes ganes d’explicar-ho algú allà feina, però tot d’un plegat em ve aquell pressentiment de que no els importa, i no passa res, ja fa temps que vaig descubir que allò que m’agrada a mi no te perquè agradar a la resta. Tampoc sento que ningú se’n alegri, be si, a la companya  a qui li he confessat, crec que si.