WORDS DON'T COME EASY

WORDS DON’T COME EASY 

De la mateixa manera que la pèrdua física d’un ésser estimat comporta un temps de dol, que fa que no puguis expressar la terrible emoció que t’omple el pit, i no et deixa emergir el so de la veu a la gola, també hi ha històries de la vida que et trenquen el ritme, i que comporten una transformació, una transformació de personalitat i caràcter. No hi ha cap canvi que provingui de la felicitat, ni de la passivitat ja que no te cap mena de sentit, si ets feliç, perquè hauries de canviar res. El problema ve quan tu creies que eres feliç i resulta que no, que t’havies auto-convençut que la teva vida estava bé, i en realitat t’havies conformat, rendit i resignat.  

Aleshores apareix algú a la teva vida en el lloc més insospitat amb qui no et cal ni parlar directament, algú amb qui no saps perquè no pots parar de riure amb la frase més tonta, aquell algú a amb el que les pupil·les semblen leds, aquell algú que amb un simple Bon dia, et fa passar de blat de moro a crispeta. El cas és que a tu, l’estatus se’t en refot, la pasta t’és del tot igual, però descobreixes que potser aquella persona podria omplir un buit emocional que has traginat pels segles dels segles, després descobreixes que havies comés l’error imperdonable de dipositar la teva pròpia felicitat en mans d’un altra persona que poc en sap de les teves expectatives. M’han passat dos anys d’ençà que se’m va interrompre el ritme de la vida, dos anys, closa, i perduda, dos anys d'il·lusionisme, però ha pagat la pena la transformació perquè m’han fet millor persona. Jo volia donar-li les gràcies personalment, explicar-li tantes coses i compartir i riure però sembla que no podrà ser.  

He aprés a no jutjar, ni a pre_jutjar fins conèixer verament a una persona, a mal-fiar-me d’aquells que parlen de la vida dels altres sense cap mena d’escrúpols, he aprés a no explicar a tort i dret les meves penúries, ni els meus somnis. He aprés a triar amb una intuïció d’alta definició aquells i aquelles amb els que vull compartir el meu camí, he aprés a omplir-me el buit del cor, triant les coses que vull fer per mi mateixa, imaginant un futur brillant, he aprés a no donar mai més sense rebre res a canvi, a activar una sèrie de capacitats i dons que no sabia que tenia, i aquesta última que ha estat la més dolorosa ha estat la de mantenir-me al marge sentint dins meu el patiment de l’altre, això sí he tirat de contactes al cel perquè no el deixin sol, però l’altre dia que també vaig agafar-me festa, havia d’anar a Sant Joan de Déu, i a les vies de l’estació de tren va caure un colom, tenia les ales trencades, i no podia volar, la resta de l’esbart  restava impassible mentre jo plorava com una nena petita quan venia el tren i arribava el seu irrefutable final, i així es com els meus àngels em deien, :- ei Sandra, no pots controlar-ho tot, a voltes no pots fer res  encara que el teu amor incondicional et  faci perdre la son.