Via morta

Dins aquesta deserció tan esperada. 

Un plor sanador tot rentant l’obscur. 

El cabestre de forja, pretensió de sotmetiment s’oxida en la desfeta. 

Tota una cúpula magenta reposa en l’espatlla meva- 

 Seré Fénix, aletejo i esberlo la cúpula en mil Bocins d’estels “purpurinegen”. 

 No hi ha “creta” sense sortida per mi. 

 Mereixedora de condecoració ancestral. 

 Eterna temptació de corbs.