L'ANCIÀ JAPONÉS PRIMER ÁNGEL A LA TERRA

 

Tenia 19 anys i treballava fent enquestes al carrer, era a més a més coordinadora i portava un equip de sis companyes que jo distribuïa pels carrers i supervisava si hi havia cap problema. Aquell dia havíem decidit desembarcar a la Plaça Catalunya, sempre quedàvem dues hores més tard  per saber Cóm anàvem amb els objectius, calia fer-ne 80 per cap, així si alguna de les companyes no havia arribat m’hi posava a ajudar-la. Jo les acabava sempre aviat, aquell dia, una noia de l’equip i jo érem davant del Corte Inglés de la plaça Catalunya tot parant la gent al pas, de primer van caure unes gotes grosses i vaig pensar, be, pararà de seguida, però no en dos minuts teníem una tempesta violenta i imprevista que semblava que ens tiraven l’aigua a cabassos.

Vaig anar a buscar al meu equip i es van replegar sota els porxos del “Corte inglés” però a una companya li mancaven deu i vaig pensar, be si passa algú amb paraigües el paro, així es que jo vaig continuar amunt i avall com una paparazzi darrere la gent que evidentment ni s’aturava.

Als bancs del costat del metro hi havia un ancià japonès que somreia i m’observava, al veure que em somreia jo el vaig mirar i vam començar a riure, vaig pensar que li feia gràcia com jo ni amb una tempesta com aquella parava de treballar, es va aixecar i em va protegir amb el paraigües, i jo li deia:- Oh no, don’t worry! It’s only rain!- després vaig pensar que es tornaria a asseure, però no, va decidir perseguir-me amb el paraigües mentre jo corria rere la gent per fer-li l’enquesta, les meves companyes de feina no paraven de riure de com jo i l’ancià anàvem amunt i avall de la plaça Catalunya, i avui ho pensava una vegada em protegia de l’aigua un ancià japonès, per cert no va parar fins que vam plegar i la tempesta no s’havia acabat.

Gràcies, Gràcies, Gràcies Namaste.