EL BOSC DE LES FADES

 

La vida al Bosc de les Fades, no es gens fàcil. Malgrat la pluja de dents de lleó i el vol d papallones acolorides i gegants, malgrat el doll de l’aigua clara que atresora la humitat verd-viva de les plantes, entendre que l’edat t’obligarà a exiliar-te dels somnis, i hauràs indubtablement d’enfrontar-te a una realitat a la que et rebel·les  a assumir. Com qui assisteix resignat a la coronació d’un regnat que refusa.

La vida als Bosc de les fades que hom pot pretendre planyívola i serena, es fa cruel i feréstega quan entès que se’t ha acabat el temps, que no pots passar-te el que et queda vivint una fantasia absurda que tu mateixa vas crear-te, que el mestratge passa per assumir la lliçó d’haver obviat l’inexorable pas del temps que tenies  per resoldre i que no has fet esperant no sé ben bé  el què. La imaginació només serveix per escriure, perquè per la resta només et fa sollar-te l’ànima amb les ungles.

De petita el meu germà em deia:- sandra no ets d’aquest mon- i tenia raó no vull ser d’aquest mon però entenc el que he vingut a fer, imagino aquesta llum verdosa recobrint mes les ales.

No ho permetis tu tampoc, que ningú et toqui les ales per no res. 

Ja queda menys per dibuixar este. Les argentades al vol.