REMAR ENDINS

Remar endins

De vegades, la vida et desafia, et posa al davant un mur angoixant que sense saber ni com,  t’aïlla de la resta del mon. I dones mitja volta, intentes recular els teus camins però no pots, només et queda pujar-te a la teva pròpia barca i remar endins, t’acostumes al silenci i als teus pensaments, i decideixes que no vols mirar als ulls a la teva vida que es millor viatjar mentalment al teu santuari sagrat, aquell racó de mon on t’imagines que hi passaràs els últims dies d’aquesta estada, un lloc paradisíac amb aigües turquesa, descalça i elegant brindant amb un bon vi les batalles guanyades. Si , remar endins sense mirar enrere tot observant les esteles argentades de l’aigua al teu tranquil pas i en calma, la calma més absoluta, amb tota la sal envaint-te els sentits, i l’horitzó aquell horitzó on no hi arribaràs mai. Abans t’hauràs cremat les parpelles pel sol, deshidratat per la sequedat de la boca, però no saps on anar, si no es dins teu, i si, penses que hauries de deixar de somiar d’una vegada que ja ets gran i que has d’afrontar la teva vida i resoldre  tot allò que no et deixa dormir. Però es tan difícil tornar a la realitat, es tant crua. He deixat d’auto recriminar-me els errors, tanmateix els errors forgen la personalitat i el caràcter i això m’havia de passar la diferencia aquest cop es que ja em sé la lliçó. 

Després tornes a la platja i aquells i aquelles que s’hi estaven ja no hi son, i la gent que hi és no la coneixes, però t’has passat tant de temps en silenci, que no saps que dir i acabes dient sempre la veritat sense ser massa conscient que aquella gent de la platja son uns corbs que només volien treure’t la lluentor de les teves històries, no és fins que passa un temps que te’n adones que la gent no es tant profunda com tu, perquè la seva vida no és com la teva, i perquè no tenen cap interès en compartir absolutament res amb tu. I descobreixes que era millor haver-te quedat a mar obert, que la platja no fa per tu, i que hauràs de descobrir quin es el teu lloc perquè aquella platja és absolutament buida per més gent que hi hagi. 

Al cap i a la fi, aquesta solitud em salva. I això em fa pensar en que potser  tinc por, però no, no és por es simplement que he aprés a no anar per la vida ensenyant el cor provocant que t’apunyalin. 

Haig d’acceptar ja i accepto malgrat els meus àngels insisteixin enviant-me cançonetes d’amor, somnis romàntics e idíl·lics, i d’altres estratègies per dir-me que ve l’amor, l’amor?, l’amor no fa mal és un sentiment bellíssim jo el sentia per tots i per tot, i ara es com que remaré un temps més endins.