CAPITOL 1- UN PLA MESTRE!!!

CAPITOL 1

Sonava “every breath you take”  de Police  a la ràdio, L’Ada sostenia una copa de vi a les mans mentre repassava mentalment els fets, sospitava que es feia gran perquè últimament vivia de records, absolutament absorta dins el seu mon, pensava en com començar la història i finalment va decidir que no hi havia una altra manera que no fos pel principi. Va recordar l’ultima empresa amb la que va treballar abans que l’actual hi havia arribat una mica accidentalment, necessitava en aquell moment treballar desesperadament, s’havia quedat a l’atur d’ençà que el seu fill contragué una malaltia que li era difícil pronunciar en veu alta. Allò l’havia portat a tancar-se en si mateixa, tan sols en nou dies a l’hospital havia descobert que de tots i totes les amigues que tenia n’havien quedat ben pocs, però la veritat en aquell moment no va trobar a faltar la vida social, pensava que una causa major havia partit la seva vida en dos, s’havia establert en ella un abans i un després d’aquella nit, la nit tan fosca de l’ànima on ella mateixa s’havia reclòs, i no sabia ben bé com retornar, s’havia fet més forta és cert però enyorava aquella alegria natural que tenia per tots i totes i que un cop l’havia abandonat i que ningú no sabia com tornar-li. Va pensar en el moment en el que en aquella empresa estant va rebre un correu electrònic que la convidava a una entrevista de feina, ja portava dos anys en aquella però l’horari era precari perquè l’havia d’adaptar els metges i no li permetia ni gaudir de cap vida social, va pensar en el canvi i es va adonar que ja feia dies que s’encenia el you tube al mòbil i sonava la cançó “That’s the way it is” de la Celine Dión, aleshores va interpretar que potser la cançó era una senyal i potser si que devia portar-se en el fruir de la vida i canviar de feina, a una feina que no l’havia cercada que l’havia cercada a ella. En aquell moment no tenia ni mòbil, havia decidit fer un pressupost d’una companyia més econòmica i el canvi l’havia deixat incomunicada, finalment un cop d’ull al correu li havia permès de veure la invitació a l’entrevista.  De seguida va acceptar i va canviar al torn a l’empresa per tal d’assistir-hi a l’endemà, quan va veure l’adreça de la signatura del correu, no s’ho podia creure!, era al costat de casa! I i que  ja feia dies que el seu pare renegava d’haver-la d’acompanyar tampoc no li feia gràcia comprometre a les companyes de feina que sabia que vivien al seu poble, a L’Ada no li agradaven els compromisos. A l’endemà va plegar de treballar va arribar a casa i en deu minuts s’havia arreglat per l’entrevista, va anar cercant els carrers, perquè es sabia de cap el poble però no coneixia el nom dels carrers i després de deu minuts la van atendre, va decidir que seria honesta com sempre, ja tenia feina així que no tenia la necessitat urgent de canviar i decidí que fos el destí qui determinés sense més preocupació, aquella lleugeresa la va fer passar la primera entrevista i la segona, a la segona va pensar que era el moment d’explicar que vivia la seva nit més fosca de l’ànima i que el seu fill tenia una malaltia impronunciable, però allò no la permetia defallir dels seus somnis, va parlar de quan podria incorporar-se, ella va pensar que donaria un mes a l’empresa que deixava per tal de repartir la cartera de clients e informar a les companyes de la informació comercial pertinent per millorar les vendes. L’Ada era comercial telefònica, sempre deia en broma que Arquímedes deia “doneu-me un punt de suport i moure el mon” i a ella li van donar un telèfon, es sentia còmoda al telèfon podia ser qui volgués havia fet molts cursos en les diferents empreses i sabia exactament com transmetre allò que volia transmetre amb tota la força, el telèfon crea un clima íntim que va directe a l’ànima.

Després quedava la part més dura anunciar a la seva empresa que marxava, li va dir de primer a l’encarregada al seu despatx i la va animar tot dient que no hauria de patir que passaria la informació i si calia ajudaria a les companyes a crear afinitats amb els clients i després a l’hora del descans de tarda ho va anunciar al terrat de l’empresa on s’asseien a berenar, les companyes li van fer un munt de preguntes, l’equip estava format per dotze noies de tarda i 18 de mati, i ella com canviava de torn les coneixia a totes. Que si -on vas? I ella va dir el nom de l’empresa nova, dues companyes van dir-apa! Quina sort Ada! Son bons!, -son bons?- va dir si! del seu sector els millors!- després una altra li va dir:-i si  no et va bé?- doncs haure de cercar feina... però sinó ho intento no ho sabré mai! – això si!, i què quan fem la festa? La festa? Fem una festa perquè marxo? Si!!!!! I van riure totes.

El dia de la festa, L’Ada va portar pastes salades per berenar i les noies van treure un munt de bosses, els dos torns s’havien ajuntat per comprar els regals, dues mudes de roba  i unes arracades, A l’Ada se li van negar els ulls, va treure la seva llibreta de la bossa de ma i va dir, escriviu-me un record per quan sigui vella i miri enrere, les seves tres amigues la van venir abraçar i van plorar una mica plegades, mentre amb veu tremolosa la Maribel digué t’anirà molt bé tia! Ets molt bona!!!. L’Ada va començar a desembolicar els regals i va veure com totes miraven justament a una companya que mirava cap a la paret i una de les companyes va dir:-en serio? Li has comprat un jersei color corall?-però si sempre va de negre!!! – la resta va mirar a la noia que suposadament havia comprat els regals i ella va dir:- que potser li fa falta un pel de color no? Que no va de dol hosti!!!. L’Ada prengué el jersei corall, es tragué la brusa davant de totes i se’l posà i digué:- que tal? I totes van aplaudir. Noies és un regal! I un regal és una intenció materialitzada!! Va... brindem!!!!

El dia 5 de novembre va arribar aviat i després de que el seu nou company – mig cap de feina la presentés, bé això serà el capítol 2.