que hi te a veure això amb l'amor? introspeccions.

INTROSPECCIONS. 

Ja fa temps que faig servir el blog per alliberar-me de pensaments, aquest escrit serà un exercici d’introspecció, un altre més de recórrer el sender màgic cap a mi ben endins, amb una copa de vi, i amb el desig íntim de recórrer els inhòspits viaranys de la memòria, els racons obscurs per cercar de nou la llum tot fent un breu repàs del que he aprés aquests dos últims anys. Soc conscient que he canviat molt, en poc temps, Però avui fent una retrospectiva pensava en que sempre he estat la Reina de copes, La Reina de copes és aquella figura que va repartint les copes plenes d’alegria amb un somriure els llavis, i no se’n queda cap per a ella mateixa. Era una dona que ho explicava tot a tort i dret sense filtre i confiant que la gent no la jutjaria, amb l’ànim innocent de compartir, sense pensar ni per un instant que la gent no tenint prou amb jutjar-te era capaç de també de riure, de mentir, d’enganyar vilment de les meves llàgrimes. M’he fet una experta en enveges, les veig d’una hora lluny. Per sort la meva àvia ara sé que era una mestra espiritual boníssima, riu-te’n del de “Karate Kid” comparat amb la meva àvia, una dona republicana de 1922. Ella sempre deia “qui tingui més que sopi dues vegades” entenent que mentre tinguis cobertes les necessitats bàsiques, que t’importa el que tingui la resta, d’altra banda la gent envejosa pensa en el que tens sense parar esment en el que t’ha costat aconseguir-ho o els sacrificis que hi has deixat a peu de camí. Sento al cap del dia tanta enveja disfressada que m’eriça la pell. Reprenent el tema que m’ocupa és a dir la meva transformació, va arribar el dia inevitable d’adornar-me de la falsa companyia que em feien els altres, i jo que soc l’ànima d’una ostra, m’he tornat a tancar. Amb dos dits o potser una ma compto amb els meus amics, ja no em cal ningú més, em canso d’haver de parlar de mi i de la meva vida. No m’abelleix en aquest moment, La Reina de copes ja no te copes, quan te’n adones que tens un cercle per riure i l’horitzó per plorar, la deshumanització de la societat. El meu germà em deia “ no ets d’aquest mon Sandra” i tenia raó. Enyoro la meva alegria però no puc donar-la en aquest moment, que ningú me la dona a mi. Una cosa es no esperar res de ningú, donar de cor allò que tens (d’això en sé prou) però la gent diu:-Porta cap aquí!- i no son capaços ni de fer-te riure entre llàgrimes, potser ja no cal. 

He perdut la confiança, de tant de temps somiant i pressentint atacs de gent que fins i tot ni m’ha vist la cara. He fet un treball de tesi doctoral amb la llei del perdó, que vol dir que segons el principi “si t’afecta et domina” t’has de perdonar a tu mateixa aquella immensa solitud, aquella tristesa infinita, la falta de fe per pensar íntimament que ningú podria estimar-te en la vida que fa que t’enamoris amb una mirada. He treballat tant la gelosia, no podia permetre’m plorar per algú que li seria igual que em moris demà. Això em recorda un llibre que vaig llegir d’adolescent es diu “y DIOS VOLVIÓ EN UNA HARLEY” jajaja, anava d’una noia que tenia un embolic sentimental a l’empresa i quan ell la deixava marxava de la feina i fugia a començar de nou a una altra ciutat, allà es tancava al bar a beure, i li apareixia Jesucrist muntat en una Harley!, que bo!, i li deia els seus manaments personalitzats alguns dels qual he aprés ara mateix:

Així es que el que hem aprés i per ordre es:

1-ningú no t’estimarà mai com tu ho fas amb tu mateix, estima’t 

2-No cal donar sense rebre com a mínim res a canvi. 

3-Les persones ens fem de miralls els uns als altres. 

4-aquesta la sabem es allò de no hi ha mal que per bé no vingui, en el sentit que allò que pensaves que venia a fer-te mal resulta que t’ha impulsat a ser l’estel que tothom predeia  que series. Al final  ha estat el mestre i l’àngel que jo demanava per mi. I es  que L’UNIVERS  no ho ha tingut fàcil per triar un mestre per aquesta rebel. Destiny’s team, segur que el càsting ha hagut de ser trepidant!!!. 

És bo aquest vi...