UN FOC FATU DINS TEU

 

D’ençà de la nostra historia del temps, que som una cerca constant de totes les coses que creiem que ens manquen, nòmades d’ emocions pugem cims i cingleres, travessem mil rius, arribem a paratges impracticables pels viaranys equilibristes de la vida, inconscients que estem més sols que no ens pensàvem. 

Saludem en aquesta nostra travessia a aquells temeraris que se’ns creuen per diferents camins en la seva pròpia cerca de la veritat, i la veritat és només un prisma brillant que pot encegar-te talment com un reflex imprevist provinent i reflectit pel vidre o fer-te perdre la vista per sempre. 

En aquesta cerca nostra de la Plenitud, una plenitud venuda per la societat obviem  que potser l’enigma es troba justament davant nostre mirant-nos als ulls i que la plenitud no és quelcom material sinó que és intangible i efímera, i que com tota energia fluctua i se’n va. 

Només rau dedins nostre la possibilitat de retenir les energies entre els dits, quan ets capaç d’arraulir-te en aquestes planícies i fer un foc fatu dins teu per rebre l’escalf de les brases de la teva pròpia essència, i aleshores has inventat aquella flama d’un reflex que reverbera en els vidres de les ulleres. 

Imagines qui de petita voldries ser, la Sandra que t’imaginaves que series i somrius perquè ella cada cop s’assembla més a tu, i aleshores pensen que ja queda menys per trobar el camí que et dugui al teu propi paratge i descobreixes que l’amor com ja pensaves no podies deixar-lo en mans de ningú, sinó que et correspon a tu la responsabilitat de permetre’t algun escalf en el teu propi foc fatu, i aleshores deixes de culpar als altres dels teus fracassos perquè potser no t’hagués importat tant, si duies el teu propi foc al vidre de les ulleres. 

I aquella que imaginaves que series et diu:- Hola bonica! Ho estàs fent molt bé!-