Per fi ja tinc l’ordinador
arreglat, tenia tantes ganes de tornar a escriure, ens estan donant amb
la comunicació a casa.
Móvils que es trenquen, ordinadors
que de sobte deixen de funcionar…
Però com deia ja torno a
restablir els meus hàbits personals, tinc en ment un projecte brutal per mi i
esclar.
I em permetrà aprofundir amb
alguns temes que m’interessen a nivel de creixement personal.
Aquesta nit necessito
reflexionar sobre “l’AUTOMALTRACTAMENT” I “L’AUTOPERDÓ”.
Sóc del parer que som tal i com
ens hem fet al llarg del temps, totes aquelles creençes heretades i les que ens
inculquen en l’educació la familia conformen la nostra personalitat present,
no vull dir futura perqué aquesta l’estic cambiant, cada cop m’assemblo més a
qui vaig somiar que seria i no només fisicament.
Quan els teus ancestres foren
gent molt treballadora, molt humil I pobre, la dignitat familiar es basa en
preservar aquesta humiltat a tots nivells per tal que la vanitat, l’orgulli
l’ego no et facin perdre el nord de qui ets. D’aquesta manera qualsevol éxit es
redueix fins a semblar inperceptible, aquest fet fa que en la teva etapa adulta
sigui molt difícil que t’autovaloris i et revaloritzis, que t’estimis a tu
mateixa per tal de guanyar-te el teu propi respecte i el teu valor i d’alguna
manera que et respectin els altres.
En aquest proces deixideixis
fer programació mental i meditació per extreure’t del crani aquells records
amargs i tristos que t’acompanyen de la teva infantesa, i caus amb l’error
d’idealitzar als altres.
En el meu cas vaig determinar
en un moment del temps que estaba profundament derrotada de tant donar de mi a
tothom i que ningún no fos capaç de mirar-me als ulls i veure’t, vaig decidir
que n’estava un pel farta de la invisibilitat per més lliure que et faci, i
aleshores sense saber ni com vaig començar a treballar els meus pensaments i
les meves energies, vaig encendre la llum cegadora del cor, vaig amarar-me de
llum turquesa i per primer cop descubrir que el fet de que la gent
em miri quan arribo a un lloc no es tant per l’estil, ni pel fisic sinó que és
per l’energia.
Puc mirar als ulls una persona
perfectament desconeguda i somriure que sé que s’obrirá
a explicar-me, pero abans de fer això es a dir a dedicar-m’hi.
Haig d’apendre algunes coses,
la primera es perdonar-me el fet de pretendre’l, de creure que alguna cosa era
possible Malgrat gairebé tot no.
Una amistat ja veus, doncs ni
això- vale va… era una amistat clandestina, no passa res “em perdono” per
imaginar-te, per pensar-te, per abraçar-te mentalment, per somiar-te i per no
saber cóm gestionar tant d’amor en el pla real.
Aquest cop m’he superat amb escreix!!!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Vols deixar la teva empremta?