ABSÈNCIA

 

Per fi ja tinc l’ordinador arreglat, tenia tantes ganes de tornar a escriure, ens estan donant amb la comunicació a casa.

Móvils que es trenquen, ordinadors que de sobte deixen de funcionar…

Però com deia ja torno a restablir els meus hàbits personals, tinc en ment un projecte brutal per mi i esclar.

I em permetrà aprofundir amb alguns temes que m’interessen a nivel de creixement personal.

Aquesta nit necessito reflexionar sobre “l’AUTOMALTRACTAMENT” I “L’AUTOPERDÓ”.

Sóc del parer que som tal i com ens hem fet al llarg del temps, totes aquelles creençes heretades i les que ens inculquen en l’educació la familia conformen la nostra personalitat  present, no vull dir futura perqué aquesta l’estic cambiant, cada cop m’assemblo més a qui vaig somiar que seria i no només fisicament.

Quan els teus ancestres foren gent molt treballadora, molt humil I pobre, la dignitat familiar es basa en preservar aquesta humiltat a tots nivells per tal que la vanitat, l’orgulli l’ego no et facin perdre el nord de qui ets. D’aquesta manera qualsevol éxit es redueix fins a semblar inperceptible, aquest fet fa que en la teva etapa adulta sigui molt difícil que t’autovaloris i et revaloritzis, que t’estimis a tu mateixa per tal de guanyar-te el teu propi respecte i el teu valor i d’alguna manera que et respectin els altres.

En aquest proces deixideixis fer programació mental i meditació per extreure’t del crani aquells records amargs i tristos que t’acompanyen de la teva infantesa, i caus amb l’error d’idealitzar als altres.

En el meu cas vaig determinar en un moment del temps que estaba profundament derrotada de tant donar de mi a tothom i que ningún no fos capaç de mirar-me als ulls i veure’t, vaig decidir que n’estava un pel farta de la invisibilitat per més lliure que et faci, i aleshores sense saber ni com vaig començar a treballar els meus pensaments i les meves energies, vaig encendre la llum cegadora del cor, vaig amarar-me de llum turquesa  i per primer cop descubrir  que el fet de que la gent em miri quan arribo a un lloc no es tant per l’estil, ni pel fisic sinó que és per l’energia.

Puc mirar als ulls una persona perfectament desconeguda i somriure que sé que s’obrirá a explicar-me, pero abans de fer això es a dir a dedicar-m’hi.

Haig d’apendre algunes coses, la primera es perdonar-me el fet de pretendre’l, de creure que alguna cosa era possible Malgrat gairebé tot no.

Una amistat ja veus, doncs ni això- vale va… era una amistat clandestina, no passa res “em perdono” per imaginar-te, per pensar-te, per abraçar-te mentalment, per somiar-te i per no saber cóm gestionar tant d’amor en el pla real.

Aquest cop m’he superat amb escreix!!!