PENSAMENTS...

 

Un far a mar obert, i observar les onades hipnòtica on rememorar moments. Abstreure’s d’una realitat que t’empresona. No es gens fàcil viure amb una imaginació desbordada i haver-te de recordar constantment que la realitat dista considerablement de les teves il·lusions. Aquest fet t’impulsa irremeiablement a haver-hi de renunciar cada vegada i una altra als desitjos, desig no concedit! Jajaja. Ho hauria d’haver suposat que el meu cervell “màgic!” em tendia un parany mortal.  La gran putada es que no sé ser d’una altra manera i això evoca a confusions absurdes amb les que fins i tot jo mateixa em faig mal. Tornem-hi Sandra de cap i de nou a perdonar-te i a imaginar-te que ets sota un doll d’aigua salvatge i clara que et renta cada centímetre de pell amb la certesa que hauràs esborrat cada petjada de la seva presencia en el teu mon imaginari, e infantil. No sé perquè veig el fons del fons de les coses i  les persones, si pogués trobar la manera de no caminar per la vida amb la camisa oberta, amb aquesta transparència tan inusual. Ja no sé ni mantenir una conversa normal. Al final intentes trobar-hi la justificació a tanta i tanta tragèdia sense fer de la teva vida un drama digne de novel·la turca, i et dius que la teva manera d’entendre la vida només era una excusa per deixar de plorar que ja esta bé!!.

Amb això em refereixo a la espiritualitat, aleshores un dia te’n adones que t’han crescut unes ales, i ja no vols saber –hi res més que descobrir estels nous que estàs francament cansada de tanta i tanta foscor que no et deixa veure la llum dels camins. I et tornes a repetir a tu mateixa, que ets com ets i que en tu nomes hi ha amor, per totes les persones i les coses i que ja mai mes canviarà això, però que ara en necessito per mi mateixa, i que quan pugui ja en donaré, mentrestant somrius entre llàgrimes i fugiries tan lluny per començar de nou. Sort de les meves llumetes i de la petitona que m’agafa la mà. Ah! La meva tristesa frueix per escrit, es el meu canal, la meva llibertat que no s’espanti ningú, em permeto plorar per últim cop de comiat, haig de tornar a la realitat la fantasia i es clar això te un cost com a mínim de temps.

De petita no entenia perquè hi havia nens i nenes entossudits en trencar els castells de sorra, entossudits a destruir tot allò que els altres havien construït, i continuo als 48 igual.

Ambtot em sento superafortunada, cada punyalada em fa més forta, i podria dir que no em passarà mai més, però no  seria veritat tinc la mala costum de veure-hi en un ulls el fons del fons de les persones. I de vegades els ulls t’enganyen. No canviaré aquesta societat, però a mínim estic segura que per alguna gent faré un mon millor, aviat i algun dia.

Haig de fer entendre que, els i les que som diferents ens mereixem un espai al mon.