Escriure per viure, viure per escriure

Hi ha un  moment en el temps, en el que deixes d’escriure simplement poemes per a decidir  escriure llibres. D’aquell moment ençà no m’ha perseguit res més que l’obsessió d’escriure obres completes. De fet he intentat, sense cap mena d’èxit, fer reculls de poemes esparsos amb el temps en el que estaven escrits com únic fil embastador. Aquests intents finalment m’han fet desistir perquè la meva concepció d’escriure un llibre, ni que sigui de poemes, és que ha de tenir un fil conductor. A De blanc setí, la meva primera obra, aquest fil embastador perfilava els poemes de forma més intimista explorant la sensibilitat, la capacitat de percebre allò que ens afecta i acceptar-ho sense més lluita, fins i tot submisa si voleu, al dolor que suposen algunes relacions amoroses. Ara, l’afronta és més ambiciosa, La pols del segle pren des de l’inici el coneixement, però no pas el coneixement instintiu dels sentiments i les relacions amoroses, sinó el racional i analític que deriva de la crisi econòmica, de les causes i les conseqüències que ens fan patir aquesta crisi absolutament induïda pel capitalisme.

Per començar a concebre l’estructura del llibre vaig imaginar que uns guies capitalistes conduïen a la classe treballadora, a un pont de corda on a l’altre extrem hi havia un Edèn ple de meravelles, de paradisos d’aigües cristal·lines, de xalets de dues plantes, de cotxes monovolums, i que, al pas d’aquest grup pel pont, seguen la corda i cauen a l’abisme. La pols del segle podria dir-se ben bé La trampa perquè aquests guies s’han assegurat de cobrar per totes les necessitats bàsiques de la condició humana i fins i tot han fet necessàries algunes coses que no ho eren tant.

La pols del segle esdevé l’intent imbatible de mirar als ulls a la misèria que aquesta societat hipòcrita intenta balbament amagar, que pretén recordar-nos que hem perdut valors cabdals per la convivència: la solidaritat substituïda per la compassió, la desconfiança, el canvi d’estatus de la indigència i la paradoxa que representa amb la bohèmia.

La pols del segle ens mostra que l’evolució ens ha fet més tecnològics però no pas més humans. Ben al contrari, i és per això que he fet servir un concepte de ‘societat’ molt més ampli que la meva demarcació geogràfica, i he fet servir paraules per palesar que vivim en un estat feudal en el que la terra per l’auto-abastiment ha estat substituïda per una despossessió absoluta. Així faig servir paraules com ‘delme’ i no ‘impost o taxa’, o ‘càntir’ per dir ‘garrafons’. Tot és ben actual i en canvi sembla que la terra de La pols... sigui ja una terra molt vella. La situació de la dona també es present al llibre mentre uns es debaten per treure projectes de llei contra l’avortament, la societat deixa ben soles a aquelles que malauradament la pateixen de forma natural.

Així doncs, la funció del poeta no és en cap cas la conclusió, ni la solució però si la invitació a la reflexió i si amb això aconsegueixo que no es culpabilitzi al pobre de la seva misèria estaré molt agraïda perquè aquesta era la meva més íntima pretensió.

Us convido doncs, a mirar el vostre entorn i a denunciar les injustícies que últimament ens deixen afònics.

Durant molt de temps he necessitat escriure per viure, i ja fa temps que vaig renunciar a viure per escriure.

El dia 25 de març, a les 17.00 a l'espai Font Major de la Vila del llibre de Montblanc, el presentem: en Carles Figueras, Edicions Tremendes i aquesta humil servidora del vers. 

Veniu! 

Sandra D. Roig