UN NADAL DE PAUL AUSTER

Fa un nadal de Paul Auster, els vent dels carrers s’enduu les fulles i els barrets dels pocs vianants que els transiten. Fa un fred que es cala dins l’anima i rebufa la seva solitària melodia dins els pits d’aquells que per més que s’esforcen intenten recuperar la il·lusió infantil tot observant les llums de nadal.

Els petits s’emmirallen en els aparadors tot admirant la besllum dels xocolates embolcallats com a joies, o les joguines d’un cost inassolible, i encara somiant malgrat tot que aquells reis d’orient vindran al final, tot i que malferits per les bombes de la guerra.

Ahir vam anar a “el corte inglés” només entrar ja vaig veure munions de votants de ciutadans carregats de bosses amb triangles verds, un nen de set anys manava a son pare que escrivís en una llibreta tot allò que els reis li portarien cregut que a ell mai li faltaria de res perquè els reis son per als rics i no pas per als pobres. El meu fill s’havia obsessionat en ensenyar-li a la seva germana el que era un nadal d’una família normal. “normal” per a ell és una família que els dos membres treballen i cobren un sou digne o fins i tot una paga de nadal. El seu abans, l’abans de quan era petit, i podíem permetre’ns el luxe d’anar a la plaça Catalunya i prendre un suïs de xocolata, i això volia ell per la seva germana. Al final es va comprar un joc pel que es delia de fa temps, i amb el canvi ens va convidar a una cafeteria i li va comprar un suïs a la seva germana.

A mi, mentre pujàvem i baixàvem escales automàtiques se´m presentava el meu esperit del passat, una nena no massa més gran que ma filla que somreia sobre els genolls duna patge reial amb un Barret amb plomes altes a qui havia entregat la carta, i aquell abric calentet de pel que em van comprar “al corte fiel”. Vaig decidir obviar l`esperit del present, massa recompte de deutes pendents que venia sense cap mena de dubte a amargar-me més el moment.

L’heura assenyalava tot de roba caríssima, mentre deia:-mia mama pel papa!- si el veu guapu a son pare com un maniquí potser. Una parella d’ancians la miraven divertits i vaig pensar que si existien els miracles potser si tancava fort els ulls “el corte inglés” canviava preus i ho regalava tot a famílies necessitades, però de seguida em vaig adonar que es impossible, ni les tares donarien.

Si, tenim salut, i molt  d’amor però no us imagineu com desitjo que passin aquestes putes dates on la societat et recorda a cada anunci la teva infelicitat.

M’he tornat ostra, fa dies que no vull sortir i m’he tancat ben endins aquest cop, i es perquè no suporto les injustícies, no puc i la vida me’n envia una rere una altra.