REFLEXIONS ENTORN DEL CICLE DE POESIA I CAVA.

Si faig una retrospectiva, puc afirmar que no he fallat mai al cicle de poesia i cava, potser no hi he anat a tots els recitals però almenys algun de cada any, sí, com espectadora amb els meus millors amics, i aquesta mena de records, els moments amb ells que t’afloren en veure tan sols un cartell ja te’l fan veure entranyable. Si no hagués llegit molta poesia, i anat a recitals a observar com un fan uns i unes altres, segurament ja hauria desat els poemes al “bisley” (arxivador) farta i avorrida de donar voltes al mateix constantment. Però és precisament l’evolució la que em fa persistir amb l’intent tot i saber la injustícia quasi segura del final, i no parlo evidentment de mi, sinó en general.

Recordo un cicle on vaig assistir amb en Carles i L’Emma, anava a veure a un poeta que admiro profundament, em vaig asseure al darrere, perquè sabia que em passaria el de sempre, que és que acostuma a volar en trànsit amb la lectura, se’m percep als ulls el viatge de la paraula, just quan els versos s’erigeixen en murs altíssims que m’aïllen del mon, i gairebé sempre el poeta ho percep, se’m nota de lluny, és per això que em col·loco lluny. El cas és, que tot just acabar el poeta va baixar del seu entarimat al mig de la foscor de les caves i es va obrir pas entre la gent tot mirant-me de fit a fit, si no haguera estat la última, haguera pensat que no era a mi, però venia i venia directe, em va donar la mà molt amablement i ens vam quedar en silenci, no em sortia el meu nom. I de fet tant és, no m’acostumo a presentar per defecte professional, finalment vaig dir “m’has agradat molt” tot maleint el meu mal ús dels pronoms. En Carles i L’Emma em miraven rient, i quan m’hi vaig acostar a per una coa de cava, li vaig dir al Carles:- digue’m que no s’ha parat el mon- i em va dir s’ha parat i congelat. Doncs bé, enguany hi seré jo, i no deixo de preguntar-me si seré capaç de provocar un vol en trànsit en algú. L’altre dia en un recital del meu poble vaig provar a explicar l’origen del poema, i com a mínim algú es va tirar enrere tot cobrint-se la boca, ja és una bona senyal. Ens cobrim per dissimular l’impacte d’una nova realitat. De moment a estudiar i a creuar els dits.