RENUNCIAR A L'AMOR TE PREMI.

Ja fa temps que vaig llegir, ara no recordo on, que els grecs regalaven una anemone a la persona que consideraven que era la seva ànima bessona, amb una matisació important: encara que no pogués ser. És a dir, sense que, aquest fet impliqués cap mena de relació, era una notificació preciosa de que en aquesta vida s’havien trobat. Vaig trobar aquesta tradició o costum del tot exquisida.

Tinc la immensa sort de disposar d’absoluta llibertat en la escriptura, mitjançant l’escriptura puc somiar, no només una vida millor, sinó també un amor millor. Després te’n adones que la societat t’intenta infringir una idea de l’amor absolutament falsa i equivocada però mentrestant, sospires, no hi pots fer res. Si jo deixés de fer-ho, seria morta crec, i mentre somio sóc viva. Ara, hauria d’explicar el veritable motiu d’escriure aquestes línies. Sempre he pensat que els senyors dels destins t’envien reptes per posar-te a proba, o perquè aprenguis una assignatura que no te la sabies del tot, i això ho vinc a dir, perquè renunciar a l’amor, te premi. Sí te un premi com el de la tapa del iogurt. Com pot ser? Doncs si, perquè quan has entès que hi ha una forma d’estimar que esta per sobre del desig carnal, que oblida la necessitat constant d’exigir de l’altre, aleshores estàs donant l’amor més pur que existeix. Però perquè s’entengui això que vull dir, que al final es diria que hom esta donant més voltes que el 15 al text, hauré d’explicar (sense que ningú es doni per al·ludit) una història preciosa i veritable. No va ser fins que vaig decidir íntimament, que no volia somiar més amb ningú, que no necessitava res més que mimar el que tinc i entendre que va ser una elecció pròpia i que puc tirar endavant sense somnis, que va aparèixer, per allò de que t’envien nous reptes. Sí, de tant que l’havia, escrit i imaginat em va aparèixer a la vida real, la persona perfecta amb la que no necessites parlar per entendre’t, en tens prou amb un humil gest de cap, la persona amb la que sense tenir motius et passes el dia rient sense parar com si fossis una tòtila. Això evidentment no és immediat, te’n adones amb el pas dels dies,  tot i que en el fons penses que sempre hi ha estat, no recordes els dies en els que no hi era, i en canvi feia tan poc que havia aparegut. Això que sona a tòpic és del tot real. El més habitual és pensar que t’han enviat aquesta persona per omplir-te d’amor, però no te perquè ser així, al final descobreixes la funció que tenia amb el temps. T’enamores, si, però saps que tu no pots obrir un camí sense tancar altres, i no estàs preparada o potser no vols tancar d’altres. Segurament ell tampoc, així que amb aquesta força per intuir els sentiments que tinc prou amb una mirada per saber-los dius que el teu senderi t’ajudarà a superar-ho tot, i aleshores, escrius els més bells poemes d’amor, aquells que mai llegirà per oblidar ni tan sols en la imaginació la possibilitat. N´hi ha que es senten culpables fins i tot d’imaginar, que no és això el que fan els llibres, impulsar-nos a imaginar?. I aquell amor tan gran, el redueixes a una boleta de paper d’alumini, i t’arriba el moment de llençar-lo dins  d’ una paperera. Venia a ajudar-te a una missió concreta. Puges al micròfon i li llegeixes a la cara tot l’amor, i somrius per dins, perquè t’han aplaudit per un comiat, aquest és un gran èxit. El retorn als catorze anys, estimant en secret.

Tinc un amic, que sé que ho esta passant molt malament, i és a ell a qui dedico aquest article per dir-li, que potser ara no és el seu moment, però el destí no es rendeix mai, i que llenci tot aquell amor a la paperera i potser el tancament d’una història que no ha de ser te premi! I en comença un altre mil volts més meravellosa.