DIVAGACIONS

Avui t’ho deia, recordes?, estic en aquell moment on tanques els ulls per no suportar el vertigen del gir i desconeixes l’illa deserta on anirà a parar el que queda del cos. Observes com el caos fa levitar els elements i la força centrípeta t’estavella mil cops per salvar-te en l’últim esglai i m’encantaria pensar que això te una llum al final, però no l’acabo de veure. Es diria a simple vista que les coses evolucionen favorablement i sense canvis, però això també es diu d’un estat de coma i no representa cap esperança per ningú, o potser si, per aquell que s’aferra a la vida amb totes les seves forces. I a sobre hi ha la llosa de plom adherida al tòrax i l’ofec intermitent que m’assetja  i pel qual m’haig de repetir que es respira en tres temps. Ja ni sé d’on venia el dard que m’ha atestat directament a l’ull de la ment i que no hem permet veure. I després la coïssor i una visió velada que em fa veure la vida com aliena, com si filmés una pel·lícula d’una vida on hem sento un hoste.