NI T'IMMUTES...

Seiem conformats i relaxats davant la pantalla, es diría que tenim poca batería d’empatia i que res pot alterar els nostres rituals monocromàtics. Assistim impassibles als crims induïts per la societat: suïcidis provocats per la crisi i anem enumerant expectants sense alterar-nos en un món fictici creat al darrere d’una finestra i de cop albires el paisatge urbà al pas de tren i descobreixen un banc públic en un terrat, acompanyat d’una paperera grisa plena de flors i unes poques plantes i et preguntes si aquella persona enyora la llibertat de l’indigent o si paradoxalment aspira per indigent un nou estatus i de sobte un fet casual et sacseja els sentits, sents un crit esfereïdor que emergeix de les entranyes d’algú, t’imagines el pitjor i penses:-Per déu que no estiguin apunyalant ningú, que no estigui vivint aquest moment, corres, i descobreixes tan valenta que eres que hi ha un home tot penjant d’un braç per una minúscula finestra d’un sisè pis, mentre la seva família implora a la cordura per no rendir-se i truques al 112 tremolosa i plorant i crides:-si us plau envieu algú hi ha un home penjant d’una finestraaaaaaaaaaaaa! I de cop tot te sentit i penses que en un temps incert no podràs mai més romandre impassible i quieta llegint les notícies que a primera hora del mati ni t’immuten i que per sempre més faràs allò que has de fer perquè la gent visqui en pau d’una vegada sense que ningú l’indueixi a rendir-se per sempre mes.