RAMON BARTRINA IBAÑEZ
Ramon Bartrina Ibañez, Esplugues
de Llobregat (1982)
Llicenciat en Ciències
Ambientals. Viu a la ciutat de Girona des del 2002.
És membre del col·lectiu Teories
de la Inspiració, amb el qual organitza el cicle artístic “Alvarinho Nits” i el
festival de poesia “Jardins de la Poesia”. Amb el mateix col·lectiu ha creat
els espectacles “De Tardors” i “Flors del Temps”.
És co-fundador i membre del grup
de dansa i poesia “La Companyia” (http://cialacompanyia.wordpress.com/),
amb el qual ha creat 2 espectacles: “Enebros y alienígenas” i “Ventanas”.
Membre del grup de poesia i
performance Kerunta Poetry.
Ha publicat articles, relats i
poemes en diverses revistes, revistes digitals i fanzines de la ciutat de
Girona.
S'ha
encarregat de la direcció artística de l'acte d'“Inhumació de soldats
republicans a Olba” presidit per l'associació A.R.D.F.
Actualment imparteix tallers
d'escriputra creativa, de poesia empàtica i rapsòdia, i s'encarrega de la
direcció artística de les Nits ESLIM al teatre del CC Sant Narcís.
Momentos
Hubo un momento en mi vida
que el asfalto no tenía textura,
el cielo no absorbía color,
el alcohol no poseía graduación.
Hubo un momento en mi vida en que
tus ojos no emanaban intensidad,
tus besos no lamían sabor,
tu corazón no palpitaba.
Y me obligaron a ser poeta.
Té de
eucaliptus
Un té de
eucaliptus
evacuó el koala que
llevaba dentro.
Decadencia
Aún titila Venus
en un ocaso helénico,
y seguirá brillando
hasta la eternidad.
Lluvia anhídrica
que descuartiza
edificios de cemento
en una troposfera anaeróbica,
Olas de radioactividad
que se filtran en el suelo,
escupiendo cáncer
donde ya no hay vida.
Océanos de metal fundido
vomitan tsunamis
insaciables de muerte
en calas muertas.
…y Venus titila en el horizonte.
Reside un grito mayúsculo,
gutural, último;
transmutado a eco orbital
de la biota
que antes de perecer
pidió ayuda,
y no tuvo respuesta.
Entes que se desfragmentaron,
reventáronse los tejidos vivos,
orgánulos que se evaporaban,
virus que mutaban
a altas tasas regenerativas
para intentar vivir
en un caos molecular
-sin utopía-.
Todas las almas
fueron desgarradamente repudiadas
a otras galaxias,
lejos del espectro azul,
taladradas a un onirismo perpetuo.
Todas, excepto una;
…y Venus titila en el horizonte.
Todas, excepto una;
que camina por la Tierra
en busca de la poesía
que un día enterró.
…Y Venus llora en el horizonte…
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Vols deixar la teva empremta?