UN SOSPIR ANTÀRTIC

Res no m’habita. Només el desig d’una respiració fonda  que em calma el dolor al pit, i l’entesa de les pregàries paganes que em reconforten i m’atien a continuar trajectes deliberats i premeditats tan  eremita que sóc,  tan sols m’allargaria com una ombra de les sis,  als vells paratges de papir, aquells que diràs polsosos, amagats als calaixos que han caigut en desús per la presta existència que perpetuem inconscients de la longevitat. Pretenem viure a glopades sense advertir la tranquil·la satisfacció de la lentitud. I jo vull hores, i calma, i mar tranquil·la i serenor després de pluja, i una corrent d’aire fresc com un sospir antàrtic al rostre.