L'ARPA ENMUDIDA





En la tempesta, una solitud persistent
I l’absència de l’arpa, que desesmada
Indicava el viarany a seguir.
Podries sentir als timpans
cada batec, i el tro
sacsejant-te d’imprevist
a cada passa infèrtil,
per un infructuós aixopluc.

Somiaves una cabana
una llar, amb estora de llana,
uns braços
on eixugar-se el regalim
de tota la pluja a la pell.

Ja fa temps
que van urbanitzar les cabanes. 

Comentaris

  1. Urbanitzades, però el so d'aquella arpa s'escola obstinat per les escletxes.

    ResponElimina
  2. Com la força de la música....com el so de les paraules, com la mar, com la terra i el vent...poesia pura....una meravella.

    ResponElimina
  3. Moltes gràcies per aquests comentaris!, em fa il.lusió!.
    tinc una estranya sensació ara...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Vols deixar la teva empremta?

Entrades populars