COMFESSIONS D'UN COMIAT

COMFESSIONS D’UN COMIAT

12 DE Març del 2013.

A aquestes alçades, si m’haguessis donat l’oportunitat de parlar, la nostra relació lluiria sana, sense tèrboles excuses, ni pretextes per gaudir de cada moment. Per a ser honesta m’has decebut profundament, jo esperava que per primer cop la meva frenesia per  viure serviria per a sadollar-te els dies i les nits, sense implicar-nos en pell i cossos. T’imaginava simplement amic de l’ànima, tot se’ns ha capgirat. Et passaràs els dies plantant arbres per construir muralles naturals que ens allunyin, com jo si fos capaç de desitjar-te cap mal, jo que feta tota d’amor, no tenia res més per tu, que una profunda admiració per la teva personalitat, i ja no perdo res, ja ho he perdut, un immens desig pel teu cos. Però les meves ales tracen viatges sobre papers, mai se’m enduen els versos al mon dels “possibles” sóc plenament conscient del que no pot ser, i no t’ho demanava pas. Vam sorgir del no-res, de tant cercar-nos sense saber quina cara tindríem, ni quins ulls, com qui cerca desesperat una branca en un impetuós torrent, potser hauríem d’haver pensat en el resultat de la cerca. Ens passem la vida somiant i obviem les conseqüències dels somnis, sense preveure el que repercuteix els impactes d’ells en les nostres vides. Defensar-me només, no vaig intentar mai seduir-te, mai. Simplement m’has trobat en un moment feliç, i suposo que s’irradia sense control. Ja no has de fugir, mai més, pots descansar aquesta angoixa que et turmenta. A partir d’aquest moment ja has triat la teva vida, i no estic en ella. Prenc el farcell amb quatre pertinences noves, i me’n vaig.