UN DE FUGAÇ, COM EL PAS DEL PÈTAL DE LA DENT DE LLEÓ

El teu nom, onomatopeic, marca les pulsacions del cor meu, talment rellotge. Tanco els ulls per no veure’t il·luminat i caigut del cel, que n’és de traïdora la imaginació que ens envolta. I amb tot el vent als cabells ansiosa de  les mans teves i els teus braços tot impedint el vol a un altre mon. Et ploraré tota la vida que em queda, en silenci.