Epístola imaginària a algú que no em llegirà.

Epístola imaginària a algú que no em llegirà.

Aquesta nit he decidit llençar la pedra lligada del cordill al fossar meu, per intuir la fondària a la que vós m’heu arribat.

Aquesta serà un altra missiva inintel·ligible des del silenci que m’infringeixo, segurament si mai reunís el valor necessari, de llegir-la ,el mateix que jo reuneixo per escriure-ho, potser pensaria que mentre s’escola la sorra d’aquest nostre temps, no sé fer altra cosa que girar en cercles al seu voltant com un falcó. I res em faria tant de mal com aquesta percepció. Si com a mínim em fos possible explicar que tot m’ha estat fortuït que allò que em trasbalsa és el moment en el que vós heu entrat en la meva vida, i jo en la seva. I no paro de preguntar-me quin és el motiu del moment i de la troballa, d’aplegar-nos a tots els llocs, inhòspits i comuns sense entendre el propòsit, potser d’aquesta manera no em sentiria presonera de pensament i em seria més àgil alliberar-lo de la ment meva d’una forma més inconscient. No voldria pas que pensés que no he tingut miraments i he estat tan avara d’estroncar-li la vida. D’ençà de l’accident i dels fotogrames a ritme vertiginós que resumien el pas per ella en qüestió de segons, que em va declinar l’alegria del viure. L’alegria natural d’ésser i estar en el moment que em toca per haver rebut una segona oportunitat. Si tal vegada li abelleix un dia riure de la mateixa manera que ho han fet els Déus amb nosaltres, tractant-nos com titelles, avisi’m. Em sé de cap un monòleg que no te pèrdua. La resta suposo que ho intueix, una vida miserable enaltida per la lletra i per alguns moments que m’afaiçonen l’angoixa de pressuposar si el vostre moment és talment com el meu.

 Rebi mentrestant el meu condol des del fons de l’anima.

Sandra D. Roig