LA MISSIÓ PART PRIMERA

LA MISSIÓ  PART PRIMERA

Ho sospitava, però ho va saber del cert en el moment que va entrar en aquella sala, i va veure que devien ser al voltant de quaranta persones les que s’esperaven per aquella entrevista de treball. Va obrir la bossa de mà, i va desplegar el bocí de diari on hi resava l’oferta de feina. Havia  d’haver recordat que malgrat feia molt de temps que no cercava feina, el “Multinivell” encara subsistia per a benefici de  la cobdícia d’aquells que aprofitaven la situació del mercat. De sobte es feu un silenci de pedra, i tres homes encorbatats feren acte de presència. Explicaren que es tractava de vendre un lot de productes  però insistien en que allò “no era vendre” i que el primer que havien de fer era creure en el producte i per això era imprescindible que nosaltres mateixos gaudíssim de l’avantatge de tenir-lo. Així és que sabedora que allò era una estafa va accedir-hi, si més no, pensà que, la necessitat impulsaria la venda, i necessitava sortir de la situació de la forma més immediata possible, i recuperar-se econòmicament. El lot de productes era una combinació d’articles dirigits al consum d’un públic femení, contenia sabons i cremes que prometien ser l’elixir de l’eterna joventut. Feia molt de temps que s’havia dedicat a la venda a domicili d’enciclopèdies, per això de seguida va veure la part positiva, la flexibilitat i l’autonomia que li permetria el seu nou treball, sabia però, de la constància necessària per a subsistir en aquests casos. A la primera fase de l’entrevista la gent va començar a abandonar la sala, però ella ja havia decidit que compraria aquell lot de productes perquè no tenia masses alternatives, així que quan van haver acabat, parlà amb un dels senyors encorbatats i es dirigí un moment al caixer automàtic per treure els cent euros que costava.

A l’endemà decidí anar a un barri on sabia que hi havia blocs de pisos de classe mitjana, pen sà: -totes les dones voldran sabons embolicats en cel·lofana-. Divisa una renglera d’edificis de diferents colors, i s’assegué en un banc a observar la façana, havia après que les façanes parlen dels habitants de les cases, observava les balconades per tal d’esbrinar els oficis de cada un dels veïns. Es decidí a entrar en el primer dels edificis, la porta era oberta però un cop dins el conserge li etzibà la primera pregunta:-Disculpi, a quina planta va?- ella en aquell moment digué decidida: al segon, al segon pis, mentre intentava fútilment dirigir la mirada a les bústies per tenir un nom i cognom al que referir-se. -Al segon què?- Digué el conserge, ella es quedà aquest cop callada. En Vicent havia estat el conserge de l’edifici d’ençà que tenia 40 anys i es coneixia perfectament tots els veïns que s’havien anat instal·lant al llarg del temps, en aquell moment ja en tenia 57, i mirà L’Olívia divertit, amb una espurna de blau resplendint als ulls i un somriure savi que responia negativament les intencions de l’Olívia de pujar a la segona planta. Finalment esbufegà tot veient que hauria de marxar de l’edifici i decidí dir la veritat malgrat estar convençuda que tenia totes les de perdre. Així que respongué:-Vaig a tots els segons, en realitat a tots els pisos i totes les portes que hi pugui haver de tota Barcelona, perquè sí, sóc venedora de l’empresa AMOUR AMON i em dedico des de avui mateix i per desgràcia a la venda a domicili, no cal que digui res, ja ho sé el que dirà, però clar, els senyors no voldran ser molestats, però sap què que com a mínim faig una feina digna, apa, passi-ho bé!- Mentre s’adonava que potser s’havia exaltat amb tanta explicació i que segurament no calia. En  Vicent no podia parar de riure, perquè s’havia adonat que feia molt temps que es coneixien, però que ella no l’havia reconegut.