ESCORPÍ

Amb l’esgarip de l’ungla al vidre

estripar el silenci estrident,

d’un crit visceral

tot fent estremir les vertebres.

Desfer,

la humida molsa del mur

tot sollant, -amb l’angúnia de l’espera-

no reprimiré la incontinència lírica

per més escorpí!

¿qui voldria engolir-se el seu verí, per no cercar sortida?

Jo, de blanca oblit

Tota acotxada de enllaunades, llunes,

de ficticis cels, i d’esglaons a enlloc

que es perden

en una escala escapçada al buit

 I absurda, infinitament absurda

tan sols per creure.

Per tu falcó!!!