LA LLUM I EL SENYOR DE LA TXISTERA

Reprendre el camí al boscatge i asseure’s al clarobscur tot observant l’aiguaneix en els meus eterns inicis, i les lliçons repetides. Deixar d0enviar missatges  amb coloms missatgers que mai em retornen, no permetre’m ni una mirada al senyor de la txistera que fa trucs amb els ulls. Re composar cada instint i dimensionar-lo de bell nou. He entès que només es mostra als meus ulls. Córrer i córrer un carrer estret inacabable sense virar direccions de timons i deixar enrere unes runes de mi i mirar al cel com em desperta i m’espera a cada minut. Tot ignorant la remor de veus que al pas, mussiten aquella dona parla sola com si recités poesia. M’ompliré el pit d’aire i agafaré impuls però el salt no serà aquest cop cap enlloc que no sigui un blau de llibertat de desprendre’m de totes les argolles.

-vull la llum dels ulls, no importa qui sigui-

Tornaré, ho sé a ser un reflexa de llum als ulls més perdurable.