FREQÜÈNCIES DE L'ÀNIMA

Et veig tempesta, i obscur i em sobrevé aquest afany incontrolable de sortir-me de mi, i d’ésser només una ànima invisible. M’agafa la temença i l’estat lacònic. I et veig tan quiet tot observant-me, i jo tan minúscula i llunyana com una estel vella a punt de fondre’s o de perdre’s en la visió nocturna. Em sento engolida per la llengua de nit, i immensament afònica.  

I si les passes enrere, i si fes passes enrere i desapareixes, sigil·losa, i si l’escalf a les galtes... cóm podria eradicar-lo, que podria fer jo, per tornar a ser sencera i no un boci que se’t ha després de la pell?. regeneres... ho sé i quin mal fa!.

I jo no avanço ni un pam, continuo quieta, lacònica, inconnexa, minúscula, temença, Sempre a punt de ser engolida. M’abelleix sentir-me indefensa per un cop, i baixar l’espasa en guàrdia, n o puc ser valenta en tot! tinc unes incontenibles ganes de fugir, d’un silenci, i d’un plor esclatat

J

Reivindico el dret al plor, sense que això signifiqui una feblesa.